Apunts sobre la Franja

Quan hom parla de o sobre la Franja, a banda de posar-se d’acord amb el “cognom” a atorgar-hi (de ponent o d’Aragó?), el primer que sol deixar clar és la condició fronterera d’aquest territori, i ja se sap que quan ú està al bell mig de dos “mons diferents” no se sent ben bé ni d’una banda ni de l’altra enterament. Així doncs, la Franja podria passar per ser el paradigma de territori fronterer; frontera administrativa, lingüística i cultural, paisatgística i fins i tot social entre dues construccions identitàries diferents separades (grosso modo) pel riu cinca; l’Aragó i Catalunya.
La segona condició prèvia seria la d’exposar la desvertabració d’aquest espai que denominem “Franja”, mot que respón a la necessitat de distinguir una zona encabida dins una administració (l’Aragó) que s’ha articulat sota uns paràmetres culturals ben diferents dels què trobem a la Franja. Aquesta necessitat sorgí fa unes tres dècades durant l’anomenada transició democrática espanyola, quan les autonomies encara no estaven ben assentades i la idea de “Països Catalans” encara surava a l’ambient de catalanistes i de l’esquerra que es faria hegemónica a l’estat espanyol. Per tant, el mot “Franja de Ponent” naixqué des d’un òptica catalana i catalanista, i el nom va fer certa fortuna per a identificar els “aragonesos de llengua catalana” (abans se’n parlava de la “Catalunya aragonesa”), tanta que fins i tot des de l’altre cantó es començà a emprar el nom (franja oriental d’Aragó, Franja d’Aragó), mirant d’encabir, però, pobles i viles que no tenien el català com a llengua propia desvirtuant així el primerenc sentit del nom.Tanmateix, aquest bateig de la zona ha permés que una zona totalment descohesionada entre si i amb força desconeixença pròpia comencés a presentar tímids intents de cohesió interna. Avui dia dir “sóc de la Franja” no és una cosa anòmala en cap llogarret d’aquesta llenca de territori allargassat que va dels pirineus al riu matarranya i que mai no ha tingut cap mena d’administració política pròpia que li permetés una certa vertebració local.Així doncs, ja tenim els dos preceptes bàsics presents a l’hora d’analitzar les caracterísitques franjolines; territori de frontera i forta descohesió interna.

Llengua:
El tema de la llengua és un tema molt manit, tothom alguna vegada o una altra ha escoltat allò de que la Franja és el territori on es parla català amb un major percentatge de catalanoparlants (vora el 90%). Aquesta situació va permetre el “miratge” de mirar-se la situació lingüística franjolina com a molt positiva, quan n’hi havia molts signes d’alarma que ens alertaven d’un futur més negre del què parlaven les enquestes. Veus autoritzades en la materia, com Natxo Sorolla o Quim Gibert, parlen dels problemes sociolingüísitcs que representen la immigració castellanoparlant, la manca de prestigi social de la llengua pròpia que propicia la diglosia, el trencament generacional de la transmissió oral de la llengua de pares a fills o la feble posició del català a l’escola, on moltes voltes depèn fer la classe de les aptituds (o la manca d’elles) del profesor de torn. Un altre símptoma és que avui dia n’hi ha pobles i ciutats de la Franja on “la llengua del pati” a les escoles ja no és el català.Malgrat això, cert és que la llengua catalana segueix ben viva als carrers de les viles de la Franja i que, només parant l’orella, es pot observar que n’és la llengua de referència de la majoria de la població. Tanmateix, aquest bon senyal no ha d’encobrir pas la feble conscienciació lingüística dels franjolins (comparable amb la de Catalunya no fa tants anys), esdevenint que la llengua pròpia sigui l’emprada a nivel familiar i col·loquial, però no a nivell institucional o per a events públics “importants”, és a dir, les conseqüències típiques que lastren la no normalització d’una llengua per a la vida pública. El nul suport institucional que rep la llengua a la Franja, ans tot el contrari, la negació d’aquesta que el govern aragonés du a terme per sistema, l’afebleix i la separa respecte la seva filiació lingüística normativa, que no és altra cosa que allò que es pretèn amb la denominació de “Lengua Aragonesa Própia del Área Oriental” (LAPAO) o del foment de la confusió amb termes com “xapurriau” o “patuès”, impropis d’una mínima dignitat per a la llengua catalana de la Franja. Aquest nou ús per a denominar la llengua (LAPAO), certament acientífic, ja veurem quines conseqüències porta a nivel de l’ensenyament a les escoles i instituts del català, ja de per se prou insuficient.

Cultura:El fet cultural agrupa un conjunt d’activitats, costums i tradicions que en molts casos es manifesten a través de la llengua, no sent així sempre, i que mitjançant el folklore propi ajuda a l’autoafirmació com a poble diferenciat o amb característiques pròpies. Sense entrar en cap estudi antropològic dels pobles i viles de la Franja, és evident que les comarques franjolines tenen entre si fortes afinitats més enllà de la llengua compartida, i que podem copsar-les en la cultura popular (dances, l’ús del foc, cançons i dites, festes, etc.), alhora que sovint les agermana amb les comarques catalanes veïnes. El fet, per exemple, de pertànyer fins fa ben poc força pobles franjolins a les diòcesis eclesiàstiques catalanes “desafiant” els límits administratius ens dóna la raó d’aquesta proximitat. Que el territori que anomenem Franja n’hagi estat històricament oblidat com a perifèria pel centre de poder aragonés també n’ha ajudat a preservar els trets culturals propis. Tanmateix, tot i la idiosincràsia pròpia de cada comarca i de la Franja en conjunt, cert concepte d’identitat aragonesa s’està imposant com a taca d’oli, com podem observar en l’exemple de com la “jota aragonesa” va guanyant terreny en detriment de les jotes típiques de la zona (per exemple del Matarranya), que ademés comparteixen amb d’altres indrets de Catalunya com les Terres de l’ebre. Les constants mostres d’espanyolitat expressades per festes també són una constant a molts indrets franjolins. Tampoc hem d’oblidar que cada comarca de la Franja té unes diverses zones d’intercanvi i d’influència cultural, ja sigui Lleida, el Pont de Suert, Gandesa, Alcanyís o Barbastre, etc. fet que també ajuda a marcar més les diferències entre els llogarrets franjolins.

Consciència nacional:A la Franja, sociològicament, no s’escauria gaire parlar d’independentisme, tot i que n’hi ha gent que se’n pugui sentir, no obstant això sí en podem fer referència a un cert catalanisme de base cultural que va treient el cap en la vessant política de manera encara molt tímida, com podem veure als casos dels regidors aconseguits per formacions catanalistes a les darreres eleccions municipals (amb alcaldia inclosa al Pont de Montanyana (CDF) i un regidor a Calaceit (ExC-ERC); Paulí Fontoba). Precisament aquest darrer home (Fontoba), fou l’alma-mater d’unaentitat cultural que durant molts anys va fer una tasca molt important quant a la defensa de la llengua i identitat catalana de la Franja; la Institució Cultural de la Franja de Ponent (ICFP), associació que, per exemple, organitzava la “Nit de la Franja de Ponent” i anava a les escoles explicant la filiació de la llengua, a més de moltes funcions més. La ICFP (actualment en situació d’stand by sobretot per motius econòmics) n’és una entitat clarament proPaïsos Catalans.A hores d’ara, les associacions culturals que aglutinen un major prestigi a la Franja i en són el nexe d’unió amb les institucions de la resta de l’àmbit lingüístic són les que formen la Iniciativa Cultural de la Franja (ASCUMA, IEBC i CERIB), entitats adherides dins de centres d’estudis amb seu a l’Aragó, que no s’estan de participar en actes reivindicatius dels Països Catalans, gairebé sempre des d’un òptica estrictament de col·laboració cultural, emprant majoritàriament expressions com “català d’Aragó” o “Franja d’Aragó” als seus escrits, però sempre posant l’èmfasi a la unitat de la llengua catalana.En conclusió, amb prou feines la conscienciació lingüística dels franjolins és deficient, amb la consegüent pèrdua de la dignitat quant a la propia identitat cultural diferenciada, com per a pensar en fer un gran pas en clau política o nacional.Retornant al començament del text on resaltàvem els condicionants valoratius previs que es donen a la Franja (desvertebració territorial i mentalitat fronterera), quant a la identitat “nacional” dels franjolins, havent-hi òbviament de tot, podríem dir que el gruix de la població accepta o no discuteix la pertinença nacional que li ve donada “de sèrie” (aragonesa i espanyola), tot i que si parlem d’afinitat cultural i costums socials i de relacions, és obvi que la balança es decanta cap al veí de llevant (Catalunya). El sociòleg Josep Espluga ha deixat escrit abastament sobre el sentiment identitari dels franjolins, remarcant el fet que a la Franja es “canvia el discurs” segons si l’interlocutor ve de Saragossa o de Lleida, sovint fugint dels temes polèmics (nom de la llengua, política, etc.), adaptant-se així a allò que pensen que volen escoltar els “d’aquella banda” o reforçant els trets distintius respecte d’ells (per exemple davant els aragonesos es pot marcar més o menys el perfil de la catalanitat lingüística i davant els catalans poden no ser tan explícits). D’altres com Joaquim Montclús també ha repassat la historia franjolina recordant l’adhesió en el passat d’aquesta zona a Catalunya durant diferents conflictes o processos de canvi (guerra de successió, creació de les províncies, etc.).Sens dubte, uns dels elements cabdals a l’hora de la dignificació d’un poble és l’us de la llengua pròpia en l’escolarització, situació que actualment és força precària (dues hores de català de forma voluntària fora del currículum escolar) i que veurem com segueix amb el tema del LAPAO.

En resum, la Franja ha de fer encara moltes passes per a l’autoconeixement com a societat diferenciada amb tots el sets i uts, sense que això hagi de predeterminar una pertinença nacional o una altra, però la situació que pateix la llengua a la Franja és del tot irregular, incompleix la normativa europea de protecció de les llengües minoritàries i el mateix estatut aragonés que reconeix que ha de preservar el patrimoni cultural dins la seva administració, així com la mateixa constitució espanyola. Alhora, la Franja ha de poder relacionar-se amb el seu espai cultural comú catalanoparlant amb tota normalitat i sense cap mena de través administratives, entenent que no tot ha d’estar subjecte al criteri autonòmic en benefici delsmateixos franjolins i de la seva especifitat cultural. L’actual administració aragonesa està molt lluny de reconèixer dita especifitat i suposa una important trava a l’hora de respectar la llengua catalana a la Franja. Veurem si s’esdevé cap mena de reacció dins la societat franjolina davant els atacs que rep la nostra parla, de moment s’han articulat alguns moviments interessants de la societat civil de manera organitzada; l’associació de pares i mares del Matarranya “Clarió” o la plataforma “Aragó pel català” són dos bons exemples d’aquest moviment, mentre a nivel institucional unes desenes d’ajuntaments de la zona han tornat a posicionar-se a favor del català, reeditant una “declaración de Mequinensa 2.0”. A resaltar també com, encara de manera tímida, la Franja comença a col·laborar amb la plataforma “Enllaçats per la Llengua”, que cerca defensar la llengua catalana arreu del territori on és parlada d’una forma global, reivindicant un espai cultural comú del que la Franja no se’n pot desenganxar, ara menys que mai. Entitats com l’ASCUMA al Matarranya o les Jornades de dignificació lingüísitca al Baix Cinca ja han col·laborat en alguna causa compartida. En aquest sentit, com a Moviment Franjolí per la Llengua, essent part com som d’ExLL, posarem el nostre gra de sorra a l’hora d’intercedir amb voluntat de sumar amb tothom per tal d’aconseguir aquesta visió de conjunt quant a les coses de la llengua, perquè la llengua catalana és part del patrimoni de la Franja, com les aigües i el paisatge, i com deia l’Àngel Villalba, cantautor de Favara; “han volgut callar les aigües quan l’aigua callar no pot, encar que baixo poqueta canta pel mig del Codols”.

Moviment Franjolí per la Llengua

(membre d’Enllaçats per la Llengua) Agost 2013