José Ramón Noguero (Tamarit de Llitera) – És el Fundador del Moviment Franjolí juntament amb l’Òscar Adamuz i actualment s’encarrega de l’Àrea Interna i Tècnic de les Xarxes Socials del Moviment. Actualment estudia Enginyeria Informàtica a l’Universitat de Lleida.
El no voler dir que a la Franja de Ponent es parla el català no és nou, ni utilitzar expressions com xapurriau, utilitzar localismes (com tamarità o fragatí) o el terme aragonès oriental i fins i tot aragonès, com si el que parlen a la Vall d’Ansó és el mateix que al Matarranya. Ja fa quaranta anys que ens barallem per dir-li el nom a la cosa que parlem, quan des de fa quasi un mil·lenni que mos entenem amb els de Lleida o València.
Darrerament, amb procés d’autodeterminació català, hi ha hagut un augment d’aquest espectre per reivindicar l’aragonesitat de les nostres terres, amb la creació de l’associació dels amics del chapurriau, la darrera transformació de la “FACAO” o el “NO HABLAMOS CATALÁN” al Matarranya o l’ambigüitat que últimament s’instal·la a les institucions lliteranes i ribagorçanes amb retolació gramatical més pròpies de l’aragonès que del català occidental o ribagorçà. Aquestes bajanades que busquen l’extinció dels nostres parlars i posteriorment la desaparició de la nostra llengua, utilitzant l’aragonès com a tapadera.
Tamé és interessant veure com defensa últimament el govern aragonès l’idioma aragonès com a únic i genuí del territori, com podem observar en la llei d’actualització dels drets històrics d’Aragó o els cartells oficials on només es retola en castellà i aragonès, es deixa en stand-by el català i ni es nomena durant el mandat de Lambán.
Tots aquests fets fan que el català a la Franja estigui igual que protegit que fa 40 anys, i mentre el govern aragonès, el regionalisme secessionista del PAR i la nova dreta espanyola fan i desfan com volen, la Generalitat de Catalunya fa cas omís a aquesta situació, i en aquesta situació ens trobem ara, mantenen la política del govern PP-PAR i les comarques i municipis franjolins segueixen fent la seua.
El fet de parlar català pareix que molesta i mentre uns neguen que es parla, altres li diuen una altra cosa i tamé que li diuen aragonès per a no sentir-se exclòs a la realitat aragonesa. La gran majoria que refusen el dir que la seua llengua és el català és pel últim motiu, com què són aragonesos es pensen que si diuen que la seua llengua és el català se sentiran menys aragonesos i així faran cas des de Saragossa, quan allà només existeixen ells i la seua mentalitat centralista pròpia del sistema jacobí.
Per això el que cal és tornar a reafirmar-nos com a catalanoparlants i defensar els nostres costums, no hem de caure en la trampa que com ara està de moda ser diferents a Catalunya, oblidar la nostra llengua. No podem renunciar a la llengua que parlem amb la nostra família, els nostres amics i coneguts, no el reculem a què parlem “com a podem” o el diguem “chapurriau” o fins i tot aragonés que ja es el màxim en les bajanades que diuen aquesta gent.
Hem de defensar el nostre dret a què la nostra llengua tingui la seua oficialitat i tot el que comporta, hem de fer-nos dignes de la nostra llengua, que és la mateixa a Catalunya, País Valencià, Andorra, Illes Balears, Catalunya del Nord i L’Alguer.
Naltres, com a Moviment Franjolí seguirem fent Franja i defensant el nom que es mereix la nostra llengua, el Català.