Etiqueta: català

Categories
#FRANJAENMOVIMENT

Pel català a la Franja de Ponent

Manifest del Moviment Franjolí i el Casal Jaume I de Fraga pels 40 anys de la Declaració de Mequinensa

Des de les passades eleccions autonòmiques del 2023, que a l’Aragó van suposar l’arribada al govern del Partit Popular d’Aragó i la formació ultradretana VOX (amb el suport del Partit Aragonès Regionalista), han tornat els vells temps de catalanofòbia i baturrisme desfermats.

Els de sempre, com sempre, passant barroerament per sobre de la ciència, el sentit comú, i els drets dels ciutadans de la Franja de Ponent, tornen a escampar els eslògans del “Pancatalanisme imperialista”, el “català de Barcelona”, etc., atiats pels entorns polítics, mediàtics i institucionals espanyols i regionals aragonesos.

Davant la seva manca de projecte i la seva paràlisi per a afrontar reptes molt més urgents per al territori (despoblació rural; col·lapse a l’entorn metropolità de Saragossa; descontrol en la implantació d’energies renovables; ambigüitat sobre la política hidràulica; etc.), només saben recórrer al fantasma de l’enemic exterior català.

Amb aquest ànim destraler i sectari ataquen la principal expressió de la nostra personalitat, la llengua i la cultura catalanes; provant de torpedinar els minsos avenços aconseguits gràcies a anys d’incansable mobilització popular, acadèmica i municipal; i, de passada, escanyant encara més la tímida recuperació de la germana llengua aragonesa.

Al capdavall, però, si aquestes expressions els irriten tant i les combaten amb tanta ràbia, és perquè saben que són fets vius, que van més enllà de l’evidència lingüística i cultural; i que la seva existència assenyala la seva indigència com a representants de la ciutadania, i la seva impotència com a gestors de les responsabilitats públiques.

La realitat, aquesta realitat, és tossuda. Les dones i els homes d’aquestes terres som gent ferma i dura, que a pesar de menyspreus i dificultats sobrevivim i perseverem, des de dins i des de fora del territori, per a existir essent com som.

Potser només falta més consciència que som i com som; redescobrir el nostre potencial i fer-lo créixer, per a avançar en tots els àmbits a la nostra terra, amb la nostra manera de ser i de fer; junt amb aquells que, des dels seus orígens i la seua realitat, respectin les nostres, i vulguem unir esforços per a aconseguir el progrés de tots plegats.

Els objectius són ben clars:

  • El no retorn del negacionisme anticientífic i del secessionisme lingüístic del LAPAO i LAPAPYP, o d’expressions pejoratives o regionalistes com Xapurriau o Aragonès Oriental.
  • L’oficialitat i la presència pública, igualitària i efectiva del català a les nostres comarques; especialment mitjançant la continuïtat i l’extensió de l’ensenyament del i en català, a la toponímia i en la relació ciutadana amb les institucions.
  • L’aplicació de polítiques públiques i iniciatives socials per a la recuperació i el foment de la nostra cultura popular i tradicional.
  • Acció unitària a tot el territori: Encoratgem a totes les organitzacions, associacions i ciutadania a ajuntar-nos i plantejar escenaris per a fer front a l’actual viratge del govern d’Aragó contra la nostra llengua.
  • L’aplicació de polítiques públiques concretes per a rellançar el progrés econòmic i social, i les oportunitats de i per al territori, que promoguin l’arrelament i la permanència dels franjolins i nouvinguts als nostres pobles i viles.

Els mitjans són també coneguts: treball, resistència, unitat, dignitat. No només hem de respondre als insults o les manipulacions de polítics matussers i opinadors sectaris; cal que sortim, tots junts, a lluitar i a guanyar. Amb responsabilitat i lleialtat, sense perjudicis ni prepotència, sabent que tothom és necessari; acudint a les convocatòries, mobilitzant-nos per la nostra causa en tots els seus vessants, i traslladant-ho a la vida quotidiana. Assumint que és un camí feixuc, però amb voluntat d’arribar fins al final, amb els que vulguen acompanyar-nos-hi.

Ens trobem en un moment de gran transcendència, agreujat perquè les nostres comarques pateixen el flagell de la despoblació, junt amb un creixement descontrolat a indrets concrets, sense eines per a la integració dels nouvinguts; amb una manca de cohesió interna i de consciència pròpia generalitzades; i amb poca representativitat i influència política i social.

Tot plegat forma un còctel nefast, que costarà molt de redreçar; i que requerirà molta feina, perseverança i una acció coordinada i unitària; per damunt de disquisicions ideològiques que, ara i aquí, són més un llast que una cosa útil.

Som a anys llum de l’evolució d’altres territoris i encara hem d’avançar molt; especialment ara que ens enfrontem al rebrot a l’Aragó de l’espanyolisme més recalcitrant i cavernari que vol esborrar tot vestigi de catalanitat a la Franja.

Sense por ni vergonya, continuarem defensant la nostra llengua i cultura catalanes, continuarem fent Franja!!!

Categories
Opinió

L’opinió del Marcel Pena Zanuy – El patrimoni cultural de Tamarit cau a bocins i no preocupe a ningú

Jota, alfombres, vaquilles… Estos son los temes «culturals» que preocupen als candidats de PSOE, PP, PAR i Vox a l’alcaldia de Tamarit de Llitera, tal com han feit palès en el debat organitzat per Somos Litera Radio. En canvi, menos pareix preocupar-los dos elements que fan de Tamarit lo lloc que avui coneguem i que cauen a bocins, un en sentit figurat i l’altre literalment: el català i el Casc Antic.

Perquè la part vella tamaritana é una autèntica joia que, ben cuidada, atraurie amants de la història i l’arquitectura d’arreu. En esto cas, la degradació i destrucció del patrimoni é evident només caminant per un Casc Antic que, a més a més, està catalogat com a conjunt d’immobles de valor historicoartístic. Una denominació que, per altra banda, no garantís la supervivència de les seues construccions.

Una prova evident d’esta pèrdua històrica é, entre d’altres, l’esfondrament de Casa Berdié, a finals de l’any 2020 i del que va donar fe Guillermo Juberías Gracia en un article p’al número 35 d’Artigrama, la revista del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Saragossa. Casa Berdié, explique Juberías, ere una de les nombroses cases senyorials de Tamarit que s’han vist abandonades durant les últimes dècades, per culpa del despoblament.

«És necessari d’assenyalar com la pèrdua d’esto tipo de construccions conduís a l’aniquilació d’un entramat urbà històric i d’edificacions que constituïssen un document indispensable p’a l’estudi de formes de vida passades», assenyale Juberías al seu treball.

Estes cases pertanyen a particulars que, bé per ragons econòmiques o bé per dixadesa, no se’n fan càrrec d’un manteniment adequat a les necessitats d’uns edificis tan antics. Astí é quan, a parer meu, haurie d’entrar l’Ajuntament i, mitjançant ajudes autonòmiques o provincials, arribar a un acord en ixes famílies per tal que se pugue recuperar una memòria que està caiguent a bocins: rehabilitar els edificis en diners públics a canvi de convertir-los en espais visitables, cedir-los i aprofitar-se d’una rebaixa en els impostos locals… Mil i una idees en les quals s’hauria de començar a treballar antes que sigue tardi.

Però, si parlem de cultura a qualsevol lloc de la Llitera, el tema de la llengua hauria d’aparèixer. En canvi, al pròxim alcalde de Tamarit poc li preocupe que als seus carrers cada vegada se sinte menos català, que la transmissió generacional s’estigue trencant (‘Els usos lingüístics a la Franja, 2014’) o que els forasters no troben una pressió social prou forta com p’a que l’aprenguen, contribuint a la dissolució de la llengua en el seu entorn: menor o igual número de parlants entre més habitants.

Entre les mesures a adoptar hi trobem escoltar la veu ciutadana a través de projectes participatius, consultar el tema en experts, buscar la col·laboració en entitats culturals i científiques… De ben segur que en una mica de voluntat ne podríen eixir moltes. Però la més ràpida i senzilla sirie no canviar de llengua a l’hora de fer actes públics. Per exemple, al Mercat Medieval que s’organitze a la capital lliterana cada any. O algú creu que a l’edat mitjana, a Tamarit, s’hi parlave alguna cosa que no fos català? Un altre gran esdeveniment tamarità é la trobada de màgos de cada mes de març, a la que acudissen artistes de tot arreu, tamé catalanoparlants. Per què no poden fer el seu espectacle en català?

Està molt bé defendre el patrimoni cultural tamarità, alcaldables, com la jota o les alfombres (del maltractament animal n’hauríem de parlar en un altre moment), però per sort ixes expressions avui dia encara tenen salut. En canvi, altre se mos esfumen com l’arena entre els dits. Hi ha quatre anys pel davant p’a posar-li solució.

Categories
Opinió

L’opinió del Marcel Pena Zanuy – Deu anys de la llei del LAPAO i el català a la Franja continue agonitzant

La coneguda com a ‘Ley de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón’ del 2013 és una llei que va nàixer en mala fe. Sempre quedarà a la memòria com la llei que va suprimir el nom de català i aragonès i va substituïir-los per dos llargs eufemismes dels què només recordem els acrònims: LAPAO i LAPAPYP. Uns termes que van entrar a l’imaginari col·lectiu franjolí ara fa deu anys, quan les Corts d’Aragó aprovaven una Llei que no canvie guaire cosa.

El PP i el PAR van alçar molta polseguera en lo seu anticatalanisme, però certament, més enllà de les seues intencions, la Llei de 2013, que va provocar rebuig i befa per parts iguals, no suposave cap gran canvi respecte a la de 2009. La zonificació lingüística se mantenie inalterable, és a dir, los llocs que el 2009 figuraven com a catalanoparlants, el 2013 se mantenien a la «zona oriental»; i per damunt de tot, los seus parlants continuaven sense tindre cap dret.

El resultat potser inesperat és que, tal com es pot apreciar a l’estudi ‘Els usos lingüístics a la Franja’ (2014), mentre la denominació «català» per anomenar la llengua creixie en el període 2004-2014, l’ús social i el coneixement de la llengua ere (i és) cada vegada més baixa.

Sense entrar en la maldestra intenció en la qual van voldre eliminar qualsevol indici de catalanitat en la nostra llengua, la llei del LAPAO i l’actual denominació de «català d’Aragó» tenen una cosa en comú: les dos pretenen posar una frontera inexistent a la llengua. Perquè, filològicament, el ‘català d’Aragó’ no existís. A la Ribagorça i la Llitera se parle un català ribagorçà que no diferís en res en lo de les comarques veïnes de l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà o la Noguera. Lo mateix passe al Baix Cinca i el Matarranya, enquadrats en els subdialectes nord-occidental bàsic i valencià de transició, respectivament, en los llocs del Segrià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta.

Per tant, ara que han passat deu anys i podem veure les coses en més perspectiva, quede clar que el futur del català a la Franja no passe per dir-li d’una o d’altra manera, sinó per, tal com porten al seu títol les lleis de 2009 i 2013, «protegir-lo» i «promocionar-lo» com cal. És a dir, fer-lo necessari. I, per això, l’única solució és canviar l’Estatut aragonès i assegurar la vitalitat del català a la Franja de Ponent fent-lo oficial.