Categories
#FRANJAENMOVIMENT

Pel català a la Franja de Ponent

Manifest del Moviment Franjolí i el Casal Jaume I de Fraga pels 40 anys de la Declaració de Mequinensa

Des de les passades eleccions autonòmiques del 2023, que a l’Aragó van suposar l’arribada al govern del Partit Popular d’Aragó i la formació ultradretana VOX (amb el suport del Partit Aragonès Regionalista), han tornat els vells temps de catalanofòbia i baturrisme desfermats.

Els de sempre, com sempre, passant barroerament per sobre de la ciència, el sentit comú, i els drets dels ciutadans de la Franja de Ponent, tornen a escampar els eslògans del “Pancatalanisme imperialista”, el “català de Barcelona”, etc., atiats pels entorns polítics, mediàtics i institucionals espanyols i regionals aragonesos.

Davant la seva manca de projecte i la seva paràlisi per a afrontar reptes molt més urgents per al territori (despoblació rural; col·lapse a l’entorn metropolità de Saragossa; descontrol en la implantació d’energies renovables; ambigüitat sobre la política hidràulica; etc.), només saben recórrer al fantasma de l’enemic exterior català.

Amb aquest ànim destraler i sectari ataquen la principal expressió de la nostra personalitat, la llengua i la cultura catalanes; provant de torpedinar els minsos avenços aconseguits gràcies a anys d’incansable mobilització popular, acadèmica i municipal; i, de passada, escanyant encara més la tímida recuperació de la germana llengua aragonesa.

Al capdavall, però, si aquestes expressions els irriten tant i les combaten amb tanta ràbia, és perquè saben que són fets vius, que van més enllà de l’evidència lingüística i cultural; i que la seva existència assenyala la seva indigència com a representants de la ciutadania, i la seva impotència com a gestors de les responsabilitats públiques.

La realitat, aquesta realitat, és tossuda. Les dones i els homes d’aquestes terres som gent ferma i dura, que a pesar de menyspreus i dificultats sobrevivim i perseverem, des de dins i des de fora del territori, per a existir essent com som.

Potser només falta més consciència que som i com som; redescobrir el nostre potencial i fer-lo créixer, per a avançar en tots els àmbits a la nostra terra, amb la nostra manera de ser i de fer; junt amb aquells que, des dels seus orígens i la seua realitat, respectin les nostres, i vulguem unir esforços per a aconseguir el progrés de tots plegats.

Els objectius són ben clars:

  • El no retorn del negacionisme anticientífic i del secessionisme lingüístic del LAPAO i LAPAPYP, o d’expressions pejoratives o regionalistes com Xapurriau o Aragonès Oriental.
  • L’oficialitat i la presència pública, igualitària i efectiva del català a les nostres comarques; especialment mitjançant la continuïtat i l’extensió de l’ensenyament del i en català, a la toponímia i en la relació ciutadana amb les institucions.
  • L’aplicació de polítiques públiques i iniciatives socials per a la recuperació i el foment de la nostra cultura popular i tradicional.
  • Acció unitària a tot el territori: Encoratgem a totes les organitzacions, associacions i ciutadania a ajuntar-nos i plantejar escenaris per a fer front a l’actual viratge del govern d’Aragó contra la nostra llengua.
  • L’aplicació de polítiques públiques concretes per a rellançar el progrés econòmic i social, i les oportunitats de i per al territori, que promoguin l’arrelament i la permanència dels franjolins i nouvinguts als nostres pobles i viles.

Els mitjans són també coneguts: treball, resistència, unitat, dignitat. No només hem de respondre als insults o les manipulacions de polítics matussers i opinadors sectaris; cal que sortim, tots junts, a lluitar i a guanyar. Amb responsabilitat i lleialtat, sense perjudicis ni prepotència, sabent que tothom és necessari; acudint a les convocatòries, mobilitzant-nos per la nostra causa en tots els seus vessants, i traslladant-ho a la vida quotidiana. Assumint que és un camí feixuc, però amb voluntat d’arribar fins al final, amb els que vulguen acompanyar-nos-hi.

Ens trobem en un moment de gran transcendència, agreujat perquè les nostres comarques pateixen el flagell de la despoblació, junt amb un creixement descontrolat a indrets concrets, sense eines per a la integració dels nouvinguts; amb una manca de cohesió interna i de consciència pròpia generalitzades; i amb poca representativitat i influència política i social.

Tot plegat forma un còctel nefast, que costarà molt de redreçar; i que requerirà molta feina, perseverança i una acció coordinada i unitària; per damunt de disquisicions ideològiques que, ara i aquí, són més un llast que una cosa útil.

Som a anys llum de l’evolució d’altres territoris i encara hem d’avançar molt; especialment ara que ens enfrontem al rebrot a l’Aragó de l’espanyolisme més recalcitrant i cavernari que vol esborrar tot vestigi de catalanitat a la Franja.

Sense por ni vergonya, continuarem defensant la nostra llengua i cultura catalanes, continuarem fent Franja!!!

Categories
#FRANJAENMOVIMENT Editorial

DECÀLEG PER A SALVAR LA LLENGUA CATALANA A LA FRANJA DE PONENT

El pròxim 28 de maig hi ha eleccions municipals i autonòmiques a la comunitat autònoma d’Aragó i, per tant, els pobles de la Franja de Ponent veuran renovats els seus representants polítics en l’àmbit local.

Moltes vegades els mesos abans dels comicis hi ha una febre per demostrar que es fan coses pel poble i se n’aprofita per arreglar algun carrer o inaugurar algun equipament públic per fer gala davant la ciutadania que s’està treballant…

Ara bé, a nivell lingüístic veiem com, any rere any, els responsables públics segueixen sense preocupar-se per normalitzar la situació de la llengua pròpia de la Franja, el català. Força enquestes ja fa temps que revelen que la llengua està patint un retrocés i que hi ha un trencament de la transmissió lingüística per via familiar. Tot i això, els deures segueixen sense fer-se i, a risc de clamar al desert, anomenarem unes deu propostes que podrien ajudar a la situació del català a la Franja. Algunes són molt recurrents però , certament, no per això menys necessàries.

ESCOLA El pal de paller, la base des de la qual construir una nova situació. S’ha demostrat que , tot i que té un vessant positiu, l’actual situació d’ensenyament voluntari del català és precària i insuficient. Que el català fos reconeguda com a llengua vehicular seria l’objectiu.

CATALÀ OFICIAL Reconèixer un estatus digne per la llengua de la Franja ha de passar per tenir aquest objectiu al cap, per aconseguir unes garanties lingüístiques que ara per ara són absents i discrimina els parlants de català.

RETOLACIÓ PÚBLICA Un vell anhel que va avançar tímidament els anys vuitanta i que, a dia d’avui, està totalment desfasat. Una llengua necessita un imaginari col·lectiu que ompli de referents a la societat amb expressions pròpies. El català ha d’estar present als carrers.

TOPONÍMIA Tot l’esforç que es va fer per recuperar i utilitzar els noms dels pobles en llengua catalana sembla que s’ha tombat de fa dècades, on hi ha poblacions catalanoparlants on s’ha popularitzat el topònim en castellà, encara que en aquesta llengua perdi el sentit etimològic original. Vall-de-roures podria ser un bon exemple d’aquest fet.

ADMINISTRACIÓ L’ús del català als plens municipals hauria de ser la norma, no l’excepció. El ciutadà catalanoparlant hauria de poder comunicar-se amb els estaments públics en la seva llengua per realitzar qualsevol gestió.

MITJANS DE COMUNICACIÓ La situació en aquest àmbit és especialment dramàtica, donat que en ple segle XXI si no tens presència als mitjans tradicionals o a les xarxes i canals més recents, la teva realitat lingüística no existeix en l’àmbit públic. Qui explica què passa a la Franja en català?

XARXA DE POBLES FRANJOLINS Una vella idea d’articular les comarques franjolines hauria de poder prendre cos, almenys, en l’àmbit cultural i lingüístic que interessa a tot el territori. Com va fer la Xarxa Llull de ciutats valencianes per col·laborar amb els altres territoris de parla catalana quant a cultura mentre el seu govern autonòmic se’n desentenia, una mínima vertebració franjolina ha de ser possible per defensar els drets dels catalanoparlants.

INSTITUT DEL CATALÀ Aquest ens acadèmic, amb totes les salvetats presents, s’hauria de desenvolupar en tot el seu potencial per col·laborar amb l’IEC, com passa actualment amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i ajudar a estudiar a fons la nostra llengua i normalitzar-la a les comarques franjolines. Ben fet, pot ser un referent.

TURISME I SENDERISME Aprofitar aquest sector que sempre interessa a molta gent per fomentar el català a les guies i altres informacions turístiques i xarxa excurssionista de senders. Preservar el patrimoni amb els seu nom original.

XARXA D’INTERCANVIS CULTURALS Aprofitar les relacions històriques amb els pobles i ciutats de la banda catalana de la ratlla per fomentar les visites escolars i d’associacions afins per ajudar-se i conèixer las realitat de cadascú amb el català com a llengua comú.

S’ha de ser conscient que algunes mesures poden semblar inabastables i que cap partit polític porta propostes semblants als seus programes, però la realitat franjolina no ha de fer-nos oblidar que el català és i ha de ser una llengua de trobada i de prestigi, ni més ni menys.

Categories
Opinió

L’opinió del Marcel Pena Zanuy – El patrimoni cultural de Tamarit cau a bocins i no preocupe a ningú

Jota, alfombres, vaquilles… Estos son los temes «culturals» que preocupen als candidats de PSOE, PP, PAR i Vox a l’alcaldia de Tamarit de Llitera, tal com han feit palès en el debat organitzat per Somos Litera Radio. En canvi, menos pareix preocupar-los dos elements que fan de Tamarit lo lloc que avui coneguem i que cauen a bocins, un en sentit figurat i l’altre literalment: el català i el Casc Antic.

Perquè la part vella tamaritana é una autèntica joia que, ben cuidada, atraurie amants de la història i l’arquitectura d’arreu. En esto cas, la degradació i destrucció del patrimoni é evident només caminant per un Casc Antic que, a més a més, està catalogat com a conjunt d’immobles de valor historicoartístic. Una denominació que, per altra banda, no garantís la supervivència de les seues construccions.

Una prova evident d’esta pèrdua històrica é, entre d’altres, l’esfondrament de Casa Berdié, a finals de l’any 2020 i del que va donar fe Guillermo Juberías Gracia en un article p’al número 35 d’Artigrama, la revista del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Saragossa. Casa Berdié, explique Juberías, ere una de les nombroses cases senyorials de Tamarit que s’han vist abandonades durant les últimes dècades, per culpa del despoblament.

«És necessari d’assenyalar com la pèrdua d’esto tipo de construccions conduís a l’aniquilació d’un entramat urbà històric i d’edificacions que constituïssen un document indispensable p’a l’estudi de formes de vida passades», assenyale Juberías al seu treball.

Estes cases pertanyen a particulars que, bé per ragons econòmiques o bé per dixadesa, no se’n fan càrrec d’un manteniment adequat a les necessitats d’uns edificis tan antics. Astí é quan, a parer meu, haurie d’entrar l’Ajuntament i, mitjançant ajudes autonòmiques o provincials, arribar a un acord en ixes famílies per tal que se pugue recuperar una memòria que està caiguent a bocins: rehabilitar els edificis en diners públics a canvi de convertir-los en espais visitables, cedir-los i aprofitar-se d’una rebaixa en els impostos locals… Mil i una idees en les quals s’hauria de començar a treballar antes que sigue tardi.

Però, si parlem de cultura a qualsevol lloc de la Llitera, el tema de la llengua hauria d’aparèixer. En canvi, al pròxim alcalde de Tamarit poc li preocupe que als seus carrers cada vegada se sinte menos català, que la transmissió generacional s’estigue trencant (‘Els usos lingüístics a la Franja, 2014’) o que els forasters no troben una pressió social prou forta com p’a que l’aprenguen, contribuint a la dissolució de la llengua en el seu entorn: menor o igual número de parlants entre més habitants.

Entre les mesures a adoptar hi trobem escoltar la veu ciutadana a través de projectes participatius, consultar el tema en experts, buscar la col·laboració en entitats culturals i científiques… De ben segur que en una mica de voluntat ne podríen eixir moltes. Però la més ràpida i senzilla sirie no canviar de llengua a l’hora de fer actes públics. Per exemple, al Mercat Medieval que s’organitze a la capital lliterana cada any. O algú creu que a l’edat mitjana, a Tamarit, s’hi parlave alguna cosa que no fos català? Un altre gran esdeveniment tamarità é la trobada de màgos de cada mes de març, a la que acudissen artistes de tot arreu, tamé catalanoparlants. Per què no poden fer el seu espectacle en català?

Està molt bé defendre el patrimoni cultural tamarità, alcaldables, com la jota o les alfombres (del maltractament animal n’hauríem de parlar en un altre moment), però per sort ixes expressions avui dia encara tenen salut. En canvi, altre se mos esfumen com l’arena entre els dits. Hi ha quatre anys pel davant p’a posar-li solució.