Categories
Opinió

L’opinió del Marcel Pena Zanuy – El patrimoni cultural de Tamarit cau a bocins i no preocupe a ningú

Jota, alfombres, vaquilles… Estos son los temes «culturals» que preocupen als candidats de PSOE, PP, PAR i Vox a l’alcaldia de Tamarit de Llitera, tal com han feit palès en el debat organitzat per Somos Litera Radio. En canvi, menos pareix preocupar-los dos elements que fan de Tamarit lo lloc que avui coneguem i que cauen a bocins, un en sentit figurat i l’altre literalment: el català i el Casc Antic.

Perquè la part vella tamaritana é una autèntica joia que, ben cuidada, atraurie amants de la història i l’arquitectura d’arreu. En esto cas, la degradació i destrucció del patrimoni é evident només caminant per un Casc Antic que, a més a més, està catalogat com a conjunt d’immobles de valor historicoartístic. Una denominació que, per altra banda, no garantís la supervivència de les seues construccions.

Una prova evident d’esta pèrdua històrica é, entre d’altres, l’esfondrament de Casa Berdié, a finals de l’any 2020 i del que va donar fe Guillermo Juberías Gracia en un article p’al número 35 d’Artigrama, la revista del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Saragossa. Casa Berdié, explique Juberías, ere una de les nombroses cases senyorials de Tamarit que s’han vist abandonades durant les últimes dècades, per culpa del despoblament.

«És necessari d’assenyalar com la pèrdua d’esto tipo de construccions conduís a l’aniquilació d’un entramat urbà històric i d’edificacions que constituïssen un document indispensable p’a l’estudi de formes de vida passades», assenyale Juberías al seu treball.

Estes cases pertanyen a particulars que, bé per ragons econòmiques o bé per dixadesa, no se’n fan càrrec d’un manteniment adequat a les necessitats d’uns edificis tan antics. Astí é quan, a parer meu, haurie d’entrar l’Ajuntament i, mitjançant ajudes autonòmiques o provincials, arribar a un acord en ixes famílies per tal que se pugue recuperar una memòria que està caiguent a bocins: rehabilitar els edificis en diners públics a canvi de convertir-los en espais visitables, cedir-los i aprofitar-se d’una rebaixa en els impostos locals… Mil i una idees en les quals s’hauria de començar a treballar antes que sigue tardi.

Però, si parlem de cultura a qualsevol lloc de la Llitera, el tema de la llengua hauria d’aparèixer. En canvi, al pròxim alcalde de Tamarit poc li preocupe que als seus carrers cada vegada se sinte menos català, que la transmissió generacional s’estigue trencant (‘Els usos lingüístics a la Franja, 2014’) o que els forasters no troben una pressió social prou forta com p’a que l’aprenguen, contribuint a la dissolució de la llengua en el seu entorn: menor o igual número de parlants entre més habitants.

Entre les mesures a adoptar hi trobem escoltar la veu ciutadana a través de projectes participatius, consultar el tema en experts, buscar la col·laboració en entitats culturals i científiques… De ben segur que en una mica de voluntat ne podríen eixir moltes. Però la més ràpida i senzilla sirie no canviar de llengua a l’hora de fer actes públics. Per exemple, al Mercat Medieval que s’organitze a la capital lliterana cada any. O algú creu que a l’edat mitjana, a Tamarit, s’hi parlave alguna cosa que no fos català? Un altre gran esdeveniment tamarità é la trobada de màgos de cada mes de març, a la que acudissen artistes de tot arreu, tamé catalanoparlants. Per què no poden fer el seu espectacle en català?

Està molt bé defendre el patrimoni cultural tamarità, alcaldables, com la jota o les alfombres (del maltractament animal n’hauríem de parlar en un altre moment), però per sort ixes expressions avui dia encara tenen salut. En canvi, altre se mos esfumen com l’arena entre els dits. Hi ha quatre anys pel davant p’a posar-li solució.

Categories
Enllaçats

MANIFEST D’ENLLAÇATS PER LA LLENGUA

 17 entitats de tot el territori catalanoparlant signen el manifest d’Enllaçats per la Llengua, la xarxa d’entitats que va náixer al 2013 per les accions dels governs autònomics de les Illes Balears, País Valencià i l’Aragó en contra la unitat de la llengua catalana. El Moviment Franjolí es va adherir a aquest manifest, partint que a la Franja de Ponent el català no és llengua oficial, amb una protecció minsa i el caràcter voluntari a l’escola. També som membres de la xarxa d’Enllaçats per la Llengua des de gairebé el principi de la formació de la xarxa d’entitats. 

Amb aquest manifest volem denunciar que les constitucions espanyola, francesa i italiana instauren el principi de desigualtat legal entre ciutadans en matèria lingüística, en no preveure per a la llengua catalana un estatut equivalent al que atorguen a les llengües de les seues comunitats majoritàries, amb les quals s’identifiquen de manera exclusiva, cosa que consagra tota mena de pràctiques discriminatòries i mena inevitablement a la minorització del català, avantsala de la seua residualització i substitució.

Davant d’això volem proclamar el dret col·lectiu de les comunitats catalanoparlants a existir de manera incondicionada, i el dret de les persones que les integren a viure en català de manera lliure i plena.

Categories
Editorial

[EDITORIAL] El negacionisme lingüístic modern o com no voler dir català – Per José Ramón Noguero

José Ramón Noguero (Tamarit de Llitera) – És el Fundador del Moviment Franjolí juntament amb l’Òscar Adamuz i actualment s’encarrega de l’Àrea Interna i Tècnic de les Xarxes Socials del Moviment. Actualment estudia Enginyeria Informàtica a l’Universitat de Lleida.

El no voler dir que a la Franja de Ponent es parla el català no és nou, ni utilitzar expressions com xapurriau, utilitzar localismes (com tamarità o fragatí) o el terme aragonès oriental i fins i tot aragonès, com si el que parlen a la Vall d’Ansó és el mateix que al Matarranya. Ja fa quaranta anys que ens barallem per dir-li el nom a la cosa que parlem, quan des de fa quasi un mil·lenni que mos entenem amb els de Lleida o València.
Darrerament, amb procés d’autodeterminació català, hi ha hagut un augment d’aquest espectre per reivindicar l’aragonesitat de les nostres terres, amb la creació de l’associació dels amics del chapurriau, la darrera transformació de la “FACAO” o el “NO HABLAMOS CATALÁN” al Matarranya o l’ambigüitat que últimament s’instal·la a les institucions lliteranes i ribagorçanes amb retolació gramatical més pròpies de l’aragonès que del català occidental o ribagorçà. Aquestes bajanades que busquen l’extinció dels nostres parlars i posteriorment la desaparició de la nostra llengua, utilitzant l’aragonès com a tapadera.
Tamé és interessant veure com defensa últimament el govern aragonès l’idioma aragonès com a únic i genuí del territori, com podem observar en la llei d’actualització dels drets històrics d’Aragó o els cartells oficials on només es retola en castellà i aragonès, es deixa en stand-by el català i ni es nomena durant el mandat de Lambán.
Tots aquests fets fan que el català a la Franja estigui igual que protegit que fa 40 anys, i mentre el govern aragonès, el regionalisme secessionista del PAR i la nova dreta espanyola fan i desfan com volen, la Generalitat de Catalunya fa cas omís a aquesta situació, i en aquesta situació ens trobem ara, mantenen la política del govern PP-PAR i les comarques i municipis franjolins segueixen fent la seua.
El fet de parlar català pareix que molesta i mentre uns neguen que es parla, altres li diuen una altra cosa i tamé que li diuen aragonès per a no sentir-se exclòs a la realitat aragonesa. La gran majoria que refusen el dir que la seua llengua és el català és pel últim motiu, com què són aragonesos es pensen que si diuen que la seua llengua és el català se sentiran menys aragonesos i així faran cas des de Saragossa, quan allà només existeixen ells i la seua mentalitat centralista pròpia del sistema jacobí.
Per això el que cal és tornar a reafirmar-nos com a catalanoparlants i defensar els nostres costums, no hem de caure en la trampa que com ara està de moda ser diferents a Catalunya, oblidar la nostra llengua. No podem renunciar a la llengua que parlem amb la nostra família, els nostres amics i coneguts, no el reculem a què parlem “com a podem” o el diguem “chapurriau” o fins i tot aragonés que ja es el màxim en les bajanades que diuen aquesta gent.
Hem de defensar el nostre dret a què la nostra llengua tingui la seua oficialitat i tot el que comporta, hem de fer-nos dignes de la nostra llengua, que és la mateixa a Catalunya, País Valencià, Andorra, Illes Balears, Catalunya del Nord i L’Alguer.
Naltres, com a Moviment Franjolí seguirem fent Franja i defensant el nom que es mereix la nostra llengua, el Català.