Arxius de Joaquim Torrent - Moviment Franjolí

En relació amb l’ensenyament de la llengua a la Vall de l’Isàvena, algunes consideracions: Lluny de les elaboracions virtuals tenim la realitat dels parlants i la intel·ligibilitat mútua, i resulta evident que quan aquesta intel·ligibilitat és recíproca en més d’un 90% i s’acosta al 100% estem parlant de la mateixa realitat, llengua o diasistema.

De fet, un diasistema té una mateixa llengua en els orígens, si voleu una “protollengua”, que per avatars historicopolítics n’ha esdevingut dos, o més , llengües oficialment diferents -com és el cas de l’escandinau o del gallegoportuguès-, tot i que mútuament intercomprensibles, com seria el cas també de l’occità, el català i el ribagorçà sud-occidental -malgrat l’exigüitat de parlants d’aquest darrer. Pel que fa, concretament, a les parles de l’Isàvena encara es mantindrien dins l’àmbit del domini català, i , com ja hem apuntat, la intel·ligibilitat mútua amb la resta de parlants del domini s’acostaria al 100%, a anys llum, per exemple, de certs dialectes d’altres llengües mútuament inintel·ligibles, però que per raons polítiques s’ha convingut a designar com a “dialectes”; les mateixes raons que es troben en els intents d’incloure les parles de l’Isàvena en una nova i artificiosa realitat lingüística diferenciada.

I concretament a l’escola -per a desfer suspicàcies infundades- no caldria emprar exclusivament l’estàndard, es podria començar en la parla local en els cursos més baixos i fer els dos registres, que són complementaris, en els cursos més alts.

No podem caure en un ultralocalisme aïllant i esterilitzant. La gent de l’Isàvena té tot el dret a compartir la llengua i cultura comuna amb la resta de gent del nostre domini lingüístic; no s’hi val de fer cap xantatge amb l’excusa que tenen una parla situada a l’extrem.

Tota llengua necessita un estàndard -sense estàndard la desaparició és ben segura- i més en el s. XXI; la fragmentació mos porta inevitablement a la desaparició, per això els que promouen l’extinció de llengües advoquen tant per l’ultralocalisme. I per això també, sense insistir en nominalismes, caldria no desviar-se de l’ortografia fabriana, cosa que no està renyida amb adoptar localismes. Crear noves llengües sense una base sòlida de cap tipus seria caure en una greu irresponsabilitat, ja en tenim prou amb els del “chapurriau”.

Joaquim Torrent, geògraf i membre del Moviment Franjolí

Recentment hem pogut llegir un tweet de l’historiador Ribagorçà Guillén Tomás on barreja despectivament “irredemptistes catalans”, “il·luminats ribagorçans“ i “xapurriadistes”. Anem a pams, i pensem que no tothom és igual i que cal destriar el gra de la palla.

Evidentment els xapurriadistes no mereixen cap credibilitat i oscil.len entre manipuladors polítics i “cunyats”, d’ això no hi ha cap cap dubte, i qualsevol comparació amb ells resulta ofensiva.

Descartats aquests pel que fa a la resta la cosa no està tan clara, certament que hi pot haver algun il·luminat entre els ribagorçanistes, però també hi trobem gent prou solvent, com, per exemple, Saura, Barrull o Boix… I com és evident i sap de sobres el senyor Guillén Ribagorça té prou elements històrics per a ser considerada una entitat amb personalitat pròpia, el problema és la baixa població si de cas. El que és inadequat, però, és menysprear ja d’entrada gent força vàlida i posar-la tota en el mateix sac, amb, per exemple, algun professor jubilat d’ institut que diu força animalades en relació a la parla benasquesa.

I si anem als “irredemptistes catalans”, que vol que li diguem? Tres quarts del mateix, admetem que hi ha molt cunyat i jubilat desvagat que només fa que dir bestieses i ficar la pota cada vegada que obre la boca, però no totes les opinions són iguals, i, per començar, tampoc no és cert que tots siguen veritables “irredemptistes”, sinó que simplement ben sovint es limiten a fer interpretacions des d’un punt de vista català. Que això moleste depèn de molts factors, des de com sigui formulat als prejudicis del lector…. El que és cert, però, és que les comarques orientals d’ Aragó, Ribagorça inclosa, presenten moltes coincidències i punts en comú amb Catalunya; això és una evidència innegable, i simplement per destacar-ho o fer-ho constar no s’hauria d’ acusar ningú d’ irredemptista. I no començarem ara a enumerar i desglossar aquests punts en comú atès que són de sobres sabuts, des de la història a la lingüística…. En definitiva, no s’hauria de rebutjar pers sistema qualsevol que objectivament pose en relleu aquests trets, i s’haurien d’admetre en peu d’ igualtat juntament amb d’altres interpretacions també legítimes, i més si es basen en fets objectius. Per tant el que caldria és un pacte implícit de no agressió i que tothom, democràticament, pogués exposar la seua visió i no estigués exposat a la desqualificació sistemàtica, a no ser que les seues tesis fossen excessivament inversemblants i “cunyadístiques”…. Tant de bo que aquestes apreciacions siguen tingudes en compte. Entalto Aragón, visca la Ribagorça i visca Catalunya!

Joaquim Torrent, geògraf i membre del Moviment Franjolí.

NOTA: Aquest article ha estat extret del Blog Tibidabo de Joaquim Torrent