Cosigolletes fragatines
La fal·lera d’en Santi Villas i Aribau (Fraga, 1971) per a ser un bon comunicador i un personatge popular data dels seus anys preadolescents, en el carrer de sant Sebastià de Fraga, allà on vivia sa jaia. I és que va ser a casa dels avis on lo Santi es va empescar una mena d’artilugi casolà de ràdio, aleshores anomenada galena, des de la qual va fer les primeres emissions. El senzill invent radiofònic va desvetllar simpaties entre el veïnat. Tant és així, que un dels locutors d’aleshores de Ràdio Fraga, a mitjan anys 80, el va convidar a integrar-se a l’equip . L’adolescent Santi Villas no s’ho va pensar dues vegades i es va treure de la butxaca Cosquillas con Santi Villas, títol d’un programa infantil que ha deixat un bon record.
Quim Gibert
Òscar Adamuz/MF
-Comencem pels orígens, quina és la vinculació actual d’en Santi Villas amb el seu poble de naixement ? Visita Fraga sovint?
Doncs la veritat és que no la visito massa perquè ara és més còmode que els meus pares(que són dos)pugen a Barcelona a vore els nens, a vore els seus fills i aleshores és més còmode, però és una cosa que sé que he de refer, replantejar i recuperar.
– Manuel Campo-Vidal, Mari Pau Huguet, Duran i Lleida, vostè mateix, la seva germana Thaïs, diversos escriptors, etc… com s’explica que d’un territori tan petit com la Franja n’hagin sortit professionals tan mediàtics?
M’imagino que de tots els territoris, grans o petits, surten professionals per a la comunicació. Espero que sigui així i sempre de cada territori ha de sortir gent per poder defensar-lo. Per altra banda, no crec que estigui a l’alçada de tots aquests noms que has posat a la mateixa que jo, però moltes gràcies.
-Després de tants anys «fent tele», si tira la mirada enrere com pensa que l’opinió pública recordarà la feina d’en Santi Villas ?
Doncs mira, això sí que és una cosa complicada. Jo crec que encara hi ha gent que em recorda com el d’arreglar el mur de les 1000 i una (TV3). M’imagino que la gent et recorda perquè t’has fet més popular o més famós en un determinat moment, però això també és generacional i, per tant, et recorda la generació que ho va viure i ho va gaudir. Les altres doncs, no saben segurament ni qui ets i les noves ja et dic jo que ni idea.
-I ara mirant en el present i el futur, quins projectes té entre mans i com definiria la tele que es fa en el segle XXI?
Projectes entre mans no es que en tingui massa, perquè nosaltres anem fent el que ens van encarregant. Volia dir que no és una qüestió molt voluntària, sinó que depenem que ens contractin per part televisiva i, per altra banda, jo també treballo al darrera de les càmeres creant format. Intento crear idees, formats de programes doncs, per millorar una mica la televisió que es fa ara, que considero que és bona però que cada cop és més precària i això afecta a la qualitat d’una manera directa.
-Tornant a la Franja, la qüestió de la llengua pròpia i la seva denominació sempre és polèmica. Què n’opina al respecte?
Jo crec que la polèmica de que uns tenen llengua pròpia i els altres no només la tenen els que no la saben. Jo considero que des de la Franja i des de Catalunya, que hem parlat vàries llengües a la vegada i les hem après, no s’ha tingut cap problema pel fet de rebaixar-ne cap d’elles. Clar, jo crec que rebutjar el que no coneixes i el que no saps és el que et fa por no poder d’aprendre. Aleshores jo amb això no he tingut mai cap problema però crec que és una qüestió d’inseguretat. Diguéssim, que si s’hagués fet un esforç perquè tothom parlés les llengües d’un mateix estat ( en el cas de l’Estat espanyol), no tindríem tants problemes. Hi seríem més cultes, més savis, més llestos i més de tot
-A una entrevista que li van fer a la Thaïs Villas a TV3 («Al cotxe»/Eloi Vila), ella reconeixia que el fet de parlar català en alguns programes treballant i visquent principalment a Madrid havia fet que algú l’advertís que la titllarien de «catalana». A vostè també l’ha passat alguna situació semblant?
Torno a dir el mateix, aquesta qüestió és una qüestió cultural i d’inseguretat per part dels altres perquè ningú a Madrid se sorprèn de que un françès parli amb la seva mare en francès per telèfon quan truca, però quan tu parles amb la teva mare en català algú segur que et diu :”Ah, però parles amb la teva mare en Català!” (en espanyol, per suposat) i la gent es continua sorprenent, però això és perquè no tenen assumit que és un idioma, una llengua i perquè tampoc s’ha interessat per entendre-ho ni ningú els hi ha fet que s’hi interessessin per part de les autoritats pertinents.
-Quant a l’espai de comunicació en català, per què encara no hi ha plena reciprocitat dels canals en la nostra llengua ni la coordinació dels diferents ens audiovisuals autonòmics, com sí que passa en altres regions europees (Flandes, Països Baixos, etc)?
Home, jo crec que perquè hi hagi reciprocitat hi ha d’haver una voluntat, un principi de voluntat per aconseguir-ho i, en aquest cas de la llengua catalana, jo crec que la voluntat total per totes bandes no hi és complerta, per tant la reciprocitat és més difícil, no impossible però és més difícil.
-Per acabar, com està afectant al món de la cultura i els mitjans la nova situació provocada per la COVID-19 i quines mesures, ajudes o recomanacions pensa que podrien ajudar a preservar-lo?
Preservar la cultura és una qüestió absolutament política i a més a més molt necessària perquè un poble culte és un poble molt millor . I està clar que la cultura ha jugat un paper decisiu en tota aquesta etapa de confinament, perquè se n’ha consumit molt i ha ajudat molt a passar una situació molt complicada, però la política o les institucions la continuen veient com la vella o sigui com un element a més a més, com un “adorno” voldria dir, no com a base d’algun assumpte molt important, i a això li hem d’afegir el fet que durant aquest confinament la gent ha consumit cultura de forma tancada, individual i privada etcètera etcètera. I clar, consumir la cultura ara de forma pública als teatres, als cinemes, als concerts, etcètera( amb la por el contagi), fa que tot és alentit i molt més. Però jo confio que (tot i que estem construint una societat cada cop més individualista ,més tancada, més a casa, més per tu i la teva pantalla) al final l’ésser humà s’ha de socialitzar i ,per tant, quan es passi aquesta moda del “jo decideixo el que veig, quan vull, com vull, etcètera” tornarem a compartir. Si no, jo crec que estem morts com a societat perquè una societat és un grup no individus junts però separats , en realitat.
I ja en temps de descompte, quina és la persona que més admira a nivell professional ?
De veritat que no sóc una persona que sigui admiradora d’un personatge en concret. Jo, a nivell professional, he vist treballar molta gent, he escoltat a molta gent a la ràdio, he vist a molta gent a la tele i si em fas triar una persona que jo crec que a mi (per generació, per edat i pel que sigui), sempre vaig pensar que era un innovador televisivament parlant, aquest seria Jesús Hermida, que és un senyor que crec que va fer coses molt noves a la televisió quan ningú les feia, com per exemple des d’un programa de matí de cinc hores a uns informatius de nit completament diferents, o sigui a nivell d’evolució, innovació, risc i canvi crec que era un home que el que devia fer quan treballava era això és el que es faI per tant això és el que no podem fer i hem de buscar alternatives i a l’home l’has trobada