Etiqueta: A la Fresca

Categories
Entrevistes A la Fresca

Entrevista a Santi Villas: “El problema amb la llengua és una qüestió d’inseguretat”

 

Cosigolletes fragatines
La fal·lera d’en Santi Villas i Aribau (Fraga, 1971) per a ser un bon comunicador i un personatge popular data dels seus anys preadolescents, en el carrer de sant Sebastià de Fraga, allà on vivia sa jaia. I és que va ser a casa dels avis on lo Santi es va empescar una mena d’artilugi casolà de ràdio, aleshores anomenada galena, des de la qual va fer les primeres emissions. El senzill invent radiofònic va desvetllar simpaties entre el veïnat. Tant és així, que un dels locutors d’aleshores de Ràdio Fraga, a mitjan anys 80, el va convidar a integrar-se a l’equip . L’adolescent Santi Villas no s’ho va pensar dues vegades i es va treure de la butxaca Cosquillas con Santi Villas, títol d’un programa infantil que ha deixat un bon record.
Quim Gibert

Òscar Adamuz/MF
-Comencem pels orígens, quina és la vinculació actual d’en Santi Villas amb el seu poble de naixement ? Visita Fraga sovint?

Doncs la veritat és que no la visito massa perquè ara és més còmode que els meus pares(que són dos)pugen a Barcelona a vore els nens, a vore els seus fills i aleshores és més còmode, però és una cosa que sé que he de refer, replantejar i recuperar.


 – Manuel Campo-Vidal, Mari Pau Huguet, Duran i Lleida, vostè mateix, la seva germana Thaïs, diversos escriptors, etc… com s’explica que d’un territori tan petit com la Franja n’hagin sortit professionals tan mediàtics?

M’imagino que de tots els territoris, grans o petits, surten professionals per a la comunicació. Espero que sigui així i sempre de cada territori ha de  sortir gent  per poder defensar-lo. Per altra banda, no crec que estigui a l’alçada de tots aquests noms que has posat a la mateixa que jo, però moltes gràcies.


 -Després de tants anys «fent tele», si tira la mirada enrere com pensa que l’opinió pública recordarà la feina d’en Santi Villas ?

Doncs mira, això sí que és una cosa complicada.  Jo crec que encara hi ha gent que em recorda com el d’arreglar el mur de les 1000 i una (TV3). M’imagino que la gent et recorda perquè t’has fet més popular o més famós en un determinat moment, però això també és generacional i, per tant, et recorda la generació que ho va viure i ho va gaudir. Les altres doncs, no saben segurament ni qui ets i les noves ja et dic jo que ni idea.


 -I ara mirant en el present i el futur, quins projectes té entre mans i com definiria la tele que es fa en el segle XXI?

Projectes entre mans no es que en tingui massa, perquè nosaltres anem fent el que ens van encarregant. Volia dir que no és una qüestió molt voluntària, sinó que depenem  que ens contractin per part televisiva i, per altra banda, jo també treballo al darrera de les càmeres creant format.  Intento crear idees, formats de programes doncs, per millorar una mica la televisió que es fa ara, que considero que és bona però que cada cop és més precària i això afecta a la qualitat d’una manera directa.


 -Tornant a la Franja, la qüestió de la llengua pròpia i la seva denominació sempre és polèmica. Què n’opina al respecte?

Jo crec que la polèmica de que uns tenen llengua pròpia i els altres no només la tenen els que no la saben. Jo considero que des de la Franja i des de Catalunya, que hem parlat vàries llengües a la vegada i les hem après, no s’ha tingut cap problema pel fet de rebaixar-ne cap d’elles. Clar, jo crec que  rebutjar el que no coneixes i el que no saps és el que et fa por no poder d’aprendre. Aleshores jo amb això no he tingut mai cap problema però crec que és una qüestió d’inseguretat. Diguéssim, que si  s’hagués fet un esforç perquè tothom parlés  les llengües d’un mateix estat ( en el cas de l’Estat espanyol), no tindríem tants problemes. Hi seríem més cultes, més savis, més llestos i més de tot


 -A una entrevista que li van fer a la Thaïs Villas a TV3 («Al cotxe»/Eloi Vila), ella reconeixia que el fet de parlar català en alguns programes treballant i visquent principalment a Madrid havia fet que algú l’advertís que la titllarien de «catalana». A vostè també l’ha passat alguna situació semblant?


Torno a dir el mateix, aquesta qüestió és una qüestió cultural i d’inseguretat per part dels altres perquè ningú a Madrid se sorprèn de que un françès parli amb la seva mare en francès per telèfon quan truca, però quan tu parles amb la teva mare en català algú segur que et diu :”Ah, però parles amb la teva mare en Català!” (en espanyol, per suposat) i la gent es continua sorprenent, però això és perquè no tenen assumit que és un idioma, una llengua i perquè tampoc s’ha interessat per entendre-ho ni ningú els hi ha fet que s’hi interessessin per part de les autoritats pertinents.


-Quant a l’espai de comunicació en català, per què encara no hi ha plena reciprocitat dels canals en la nostra llengua ni la coordinació dels diferents ens audiovisuals autonòmics, com sí que passa en altres regions europees (Flandes, Països Baixos, etc)?


Home, jo crec que perquè hi hagi reciprocitat hi ha d’haver una voluntat, un principi de voluntat per aconseguir-ho i, en aquest cas  de la llengua catalana, jo crec que la voluntat total per totes bandes no hi és complerta, per tant la reciprocitat és més difícil, no impossible però és més difícil.


-Per acabar, com està afectant al món de la cultura i els mitjans la nova situació provocada per la COVID-19 i quines mesures, ajudes o recomanacions pensa que podrien ajudar a preservar-lo?

Preservar la cultura és una qüestió absolutament política i a més a més molt necessària perquè un poble culte és un poble molt millor . I està clar que la cultura ha jugat un paper decisiu en tota aquesta etapa de confinament, perquè se n’ha consumit molt i ha ajudat molt a passar una situació molt complicada, però la política o les institucions la continuen veient com la vella o sigui com un element a més a més, com un “adorno” voldria dir, no com a base d’algun assumpte molt important, i a això li hem d’afegir el fet que durant aquest confinament la gent ha consumit cultura de forma tancada, individual i privada etcètera etcètera. I clar, consumir la cultura ara de forma pública als teatres, als cinemes, als concerts, etcètera( amb la por el contagi), fa que tot és alentit i molt més. Però jo confio que (tot i que estem construint una societat cada cop més individualista ,més tancada, més a casa, més per tu i la teva pantalla) al final l’ésser humà s’ha de socialitzar i ,per tant, quan es passi aquesta moda del “jo decideixo el que veig, quan vull, com vull, etcètera” tornarem a compartir. Si no, jo crec que estem morts com a societat perquè una societat és un grup no individus junts però separats , en realitat.


 I ja en temps de descompte, quina és la persona que més admira a nivell professional ?

De veritat que  no sóc una persona que sigui admiradora d’un personatge en concret.  Jo, a nivell professional, he vist treballar molta gent, he escoltat a molta gent a la ràdio, he vist a molta gent a la tele i si em fas triar una persona que jo crec que a mi (per generació, per edat i pel que sigui), sempre vaig pensar que era un innovador televisivament parlant, aquest seria  Jesús Hermida, que és un senyor que crec que va fer coses molt noves a la televisió quan ningú les feia, com per exemple des d’un programa de matí de cinc hores a uns informatius de nit completament diferents, o sigui a nivell d’evolució, innovació, risc i canvi crec que era un home que el que devia fer quan treballava era això és el que es faI per tant això és el que no podem fer i hem de buscar alternatives i a l’home l’has trobada

Categories
Entrevistes A la Fresca

Quim Arrufat: “La independència de Catalunya no suposarà un tall de relacions afectives amb els nostres orígens”

Quim Arrufat és membre del Secretariat Nacional de la CUP, un dels tres primers diputats que va tenir la formació al Parlament de Catalunya i fill de la comarca del Matarranya. El seu pare és de Valljunquera i la seva mare d’Alcanyís, tot i que van emigrar cap a Catalunya com tantes altres famílies de la zona.



Marcel Pena
-Quina relació tens amb el Matarranya?

Queda molt poca gent de la família de Valljunquera perquè la majoria van emigrar, com va passar a tot el Matarranya. Durant la Guerra Civil, Valljunquera tenia 1.200 habitants, i ara en són 360. A més que és una població molt envellida.


-Segueixes l’actualitat política del Matarranya?

La segueixo, tot i que no hi passa gaire cosa. La gent jove té més vinculació amb les capitals properes com Tortosa, Barcelona o Saragossa. De cop es buida la vida intel·lectual i política de la comarca. El Matarranya no és el centre de res; està en mig d’Alcanyís i Tortosa, entre Saragossa, Barcelona i Castelló. Costa molt centrar esforços en una situació com aquesta


-El Matarranya és una mica com la Franja, però a petita escala: territori històric dividit en comarques i províncies que no respecten els límits culturals.

El procés de comarcalització de l’Aragó va voler imitar les comarques de Catalunya i el País Valencià, però ho va fer de tal manera per a que quedessin pobles catalanoparlants fora del Matarranya. D’aquesta manera van aïllar encara més la realitat cultural. Van considerar que la llengua no era un element determinant a l’hora de cohesionar una comarca per donar-li més entitat.


-Què falta a la Franja per enfortir la seva vinculació política amb el Principat?

Durant el franquisme és va construir una línia de ferrocarrils que anava de Tortosa a Alcanyís, i que passava pel costat de Valljunquera. Avui dia, en canvi, és una via verda preciosa. Aquest és un exemple de com de desconnectat ha quedat el Matarranya respecte al Principat, i que ha provocat l’èxode massiu que pateix.Per altra banda, políticament hi ha un component de rebuig a Catalunya pel fet del xoc de nacionalismes que al Matarranya s’ha alimentat molt. És una comarca molt conservadora, on el marc de socialització nacional i cultural ha estat sempre enfocat cap a Espanya. Al ser terra de frontera, han volgut difondre el discurs de “a nosaltres ens va malament perquè als catalans els hi va bé”. No, el Matarranya no s’enfonsa per culpa dels catalans, sinó per la política franquista envers l’apropiació de terrer, per no tenir infraestructures comunicatives que la deixen enmig del no res… En canvi, aquell discurs ha quallat i dificulta molt l’enllaç popular i sociològic amb la resta de PPCC.


-Quin paper hi hauria de jugar l’Esquerra Independentista, com a moviment que té els Països Catalans com a referència, en aquesta recuperació?

Hi hauria de jugar un paper conjunt amb altres moviments culturals i lingüístics. Reivindicar la unitat de la llengua i defensar el mateix cos cultural, social i polític. Però l’Esquerra Independentista no pot practicar el mateix discurs a Gràcia que al Matarranya, perquè la realitat és molt més precària: hi viu molt poca gent, no hi ha futur per al jovent, pel xoc de cultures… A la Franja, el moviment socio-polític que intenti recuperar el territori econòmicament, cultural i educativa, és qui s’endurà els sectors progressistes de la comarca, que a la vegada és l’únic que pot reconstruir la idea dels Països Catalans a la Franja.


-També s’ha intentat fer des de Catalunya, però les iniciatives encetades mai han acabat d’assentar-se.

L’aterratge d’institucions culturals catalanistes a la Franja sempre s’ha fet pensat des d’una òptica catalana o valenciana, però no pas franjolina. En canvi, també hi ha hagut gent que ho ha fet des de la Franja. El meu pare va ser membre fundador de l’Ascuma, l’Associació Cultural del Matarranya, però se’n va sortir quan es van adherir al Instituto de Estudios Turolenses. Ell no reclamava que l’Ascuma formés part de les institucions catalanes, perquè era conscient de la realitat, però tampoc volia supeditar-se a estructures provincials espanyoles com la Diputació de Teruel. L’ideal seria mantenir una realitat autònoma, defensar un punt de vista propi per a la Franja.


-Però hi ha una mancança de noves organitzacions que defensin aquest punt de vista a la Franja.

Costa molt perquè no hi ha generacions juvenils que es quedin a la Franja. Un tipus d’iniciativa molt potent seria que els habitants de la Franja en l’exili, la emigració, fossin els grans promotors dels projectes culturals.

Estació de Valljunquera (Font)

-La creació d’estructures supracomarcals seria eficient per articular el territori?

Tot el que té a veure amb la recuperació de la cultura i l’activació econòmica hauria de passar els límits comarcals per unificar poblacions catalanoparlants. Deixant de banda els Ajuntaments, que difícilment ho faran, s’ha d’establir un moviment ciutadà que reivindiqui la consciència de ser part de la Franja.
-A part de la llengua, què més uneix el Matarranya i les comarques veïnes?El paisatge, sens dubte. Té un paisatge molt característic, com definia molt bé Desideri Lombarte en els seus poemes. Trobem un tipus d’agricultura molt típic d’allà, arrelat en la cultura àrab. El paisatge marca la identitat.


-Com a persona que ha participat en la vida parlamentaria, existeix realment la voluntat del Parlament aragonès de reconèixer el català com a llengua oficial?

El seu discurs a favor del català és retòrica. Els partits progressistes de l’Estat espanyol, quan parlen de plurinacionalitat en realitat es refereixen a una atenció democràtica a les demandes de diferents col·lectius, en aquest cas lingüístics i culturals. M’explico: ells no creuen que hi hagi d’haver plurinacionalitat, però com a demòcrates són més receptius a les demandes populars. Això no és plurinacionalitat. Si s’ho creguessin de veritat, defensarien la llengua i la cultura digui el que digui la gent. Si el compromís de plurinacionalitat existís, l’educació del Matarranya hauria de ser tota en català. En canvi, cada hora de classe en català que s’arrenca és una victòria dels pares i mares davant un Govern que pot ser més o menys receptiu a la demanda. Però això no és plurinacionalitat ni pluriculturalitat. Per tant, és un recurs discursiu.


-Però hi ha gent que reivindica que l’Aragó és trilingüe.

Això no té res a veure amb entendre l’Aragó com a multicultural. En realitat només pretenen cobrir els espais progressistes. Si realment fos cert, la DGA hauria de tenir una conselleria amb continguts propis en català, per exemple. Això només s’aconseguirà si es planta la pròpia gent de la Franja.

-És a dir, reivindiquen la cultura de la Franja només ideològicament?

Això és un problema que sobrepassa la Franja. A Espanya, els sectors progressistes es declaren plurinacionals, però tenen zero credibilitat perquè no reconeixen les sobiranies múltiples. Com a mínim, existeixen tres realitats històricament ratificades, que són Euskal Herria, Galícia i els Països Catalans, que han de tenir sobirania pròpia encara que les seves decisions vagin en contra de l’Estat espanyol. Això seria plurinacionalitat.I pluricultural seria que allà on és parla èuscar, gallec o català, l’idioma vehicular fos aquest. Aragó és una plasmació d’aquesta negativa.


-Per què no hi ha assemblees locals de la CUP a la Franja?

No n’hi ha a la Franja ni pràcticament a la resta de Països Catalans llevat del Principat per una raó: l’acceleració del procés independentista. La construcció dels Països Catalans és un procés lent. Quan al Principat s’activa l’independentisme, activa una acceleració que deixa la resta de territoris políticament desubicats.Tot i així, hi ha molta gent de la Franja que participa en l’Esquerra Independentista. En termes proporcionals, deu tenir un percentatge de representació més alt que cap altre territori dels Països Catalans.


-Llavors el procés ha fet més evident la separació política autonomista?

Ha fet evident la diferència quant a estructures econòmiques i oportunitat política. Les Illes i el País Valencià no tenen una burgesia que hagi intentat competir amb Madrid amb un projecte de país contrari, i que fruit de perdre la competència, s’hagi fet independentista. A les Illes i el País Valencià la burgesia local es va afiliar al PP, i ha col·laborat amb Madrid per destruir el territori. A Barcelona la burgesia ha intentat col·laborar amb Madrid durant diferents períodes històrics, però ha quedat al marge en els últims 40 anys on els han pres tot el poder econòmic, polític i legislatiu. Llavors decideix fer-se independentista. Aquesta és la diferenciació amb la resta de Països Catalans.


-Com es pot tornar a equiparar la situació política entre Catalunya i la resta dels Països Catalans?

Primer s’ha de superar l’actual situació: esdevenint independents o bé que perdi l’opció independentista i hi hagi una crisi sociopolítica que torni a anivellar tots els Països Catalans. Si s’assoleix la independència de Catalunya, Espanya en pot sortit renovada o, com ha passat en els últims 500 anys, que es tanqui encara més i es torni menys democràtica. Això provocaria que molta gent a les Illes i al País Valencià evidenciés les dues opcions que tindrien: romandre en aquesta Espanya o apropar-se al model de la República Catalana.


-Molta gent de la Franja pensa que amb una frontera estatal d’acabaran les relacions amb Catalunya.

El concepte clàssic de l’estat que territorialment agafa tot el poder i marca molt el canvi de frontera ja no existeix. Tenim l’exemple de l’Hospital de la Cerdanya, que atén pacients de la Catalunya Nord i de la del Sud.A no ser que Espanya prohibeixi per als territoris catalanoparlants tot allò de la Catalunya independent, dubto molt que s’arribés a la situació que planteges.A més, que Catalunya va acollir molta emigració aragonesa i franjolina. A qui se li acut que cap independència suposarà el tall de relacions a nivell afectiu amb els nostres orígens? No és concebible.


-El que sí que podria passar és que la independència de Catalunya sigui un factor positiu per a la llengua a la resta de territoris catalanoparlants.

En aquest cas, tindrem una situació molt curiosa: una República catalana amb només la meitat de la població catalanoparlant, construïda des de la pluralitat lingüística, rodejada de territoris amb alts percentatges de parlants. Aquí l’Estat espanyol pot tenir un dels principals problemes, perquè Catalunya tensarà positivament la resta de comunitats catalanoparlants.


-Com per exemple?

S’hauran de mantenir els drets que existeixen actualment. Barcelona és la capital universitària, econòmica i cultural no només del Principat, sinó també de la resta de territoris. Per a la Franja ho és bastant més que Saragossa. A la República catalana, Barcelona seguirà exercint aquest paper, i esperem que amb un millor sistema universitari, més drets socials que permetin l’accés als estudis, una qualitat de l’ensenyament més alta…
-Gràcies Quim, per aquesta conversa que hem mantingut #AlaFresca.

Categories
Entrevistes A la Fresca

Francesc Serés: “Cal una voluntat política per articular culturalment la Franja”

Francesc Serés és un escriptor de Saidí, Baix Cinca, i establert a Olot, on treballa com a director de la Residència Faber. Serés forma part d’un grup d’escriptors franjolins en llengua catalana apareguts els últims anys, com Josep Anton Chauvell, la seua conveïna Mercè Ibarz, Jesús Moncada o Carles Terès. “La densitat fa sospitar”, confessa rient Serés. En els seus llibres ha deixat immortalitzades moltes històries pròpies de molts pobles de la Franja que, segons Serés, “no s’havien explicat mai”. Precisament això, les històries sense explicar, són el que per Serés fan de la Franja un territori tan favorable per la literatura.

Francesc Serés a les portes d’una antiga casa familiar a Saidí.


Què té la Franja que la fa territori d’escriptors?
Hi ha diversos factors. El primer, que és una zona que de manera natural ha mirat cap a Barcelona; és on hem anat part de la migració. Una vegada allà, jo vaig descobrir una cultura que no sabia que tenia. Existia una paret de paper, com les dels japonesos. Són parets opaques, però si t’hi recolzes cauen i descobreixes una altra realitat. Llavors, quan tornes a casa et sents en un terreny verge d’històries sense explicar.I en segon terme, tenir una formació només en literatura espanyola ha permès repensar-nos la literatura catalana. Sense l’obligació escolar podem descobrir la part de la seducció, molt important en la literatura. Actualment ets un dels escriptors franjolins més reconeguts i premiats. Has rebut un grapat de premis de les lletres catalanes, però des d’Aragó només vas tenir un reconeixement ara fa 15 anys.
No és una qüestió personal. És el nivell de deixadesa que tenen amb la llengua, però no només afecta el català. Això és transversal al nivell de protecció que l’Aragó ha donat a altres camps. És un símptoma de la mala gestió cultural, tot i que és cert que en el cas del català existeix una rancúnia històrica perquè ho veuen com una taca. El meu cas és una conseqüència més de la infravaloració del patrimoni propi.
És complicat escriure en català i ser reconegut a la Franja?
És molt difícil, perquè tot i que és un territori prolífic pel que fa a escriptors, la situació política no és favorable. A l’escola només hi han un parell d’hores de català a la setmana, has de lluitar contra mitjans de comunicació, contra l’administració… A Catalunya tens quatre nivells administratius que vetllen per la llengua: ajuntaments, consells comarcals, diputacions i la Generalitat. Ací no en tens cap. 
Si ets de la Franja, per guanyar-te la vida escrivint en català has de marxar al Principat?
Existeixen molts factors: el talent, la sort, l’editorial que et publica… Però sense cap dubte, és més fàcil en un lloc on no has de discutir sobre un fet tan ridícul com el nom del idioma. Allà trobes un ambient favorable, a més d’un camp de coneixement que entra en contacte amb naltres, com la llengua i la continuïtat cultural.
Què li falta a la Franja per aconseguir una cohesió cultural?
La Franja és un territori sense articular. La gent de Queretes té poc a veure en la gent del Campell. D’una punta a l’altra de la Franja tens quatre hores, però de costat a costat tens deu minuts, i això és molt difícil d’articular. Ha d’existir una voluntat política per superar aquest desavantatge.
A la Franja, la unitat política és una cosa, i la cultural n’és una altra.
Ací manen des de Saragossa, però això no vol dir que m’agrade ni que no puguem fer mil coses. La política no deixa de ser una convicció molt arrelada. Només demano que deixen escollir a la gent democràticament les seues idees, més enllà de la situació administrativa que tingue. És cert que des del punt de vista pràctic això té conseqüències: la llengua la tenim com la tenim, amb la campanya d’aculturalització, la immigració que arriba i no estàs escolaritzant en català… És una situació molt perillosa. De totes maneres, intento no ser pessimista i penso que el moviment independentista serà positiu per la llengua, perquè si som capaços de crear una protecció d’Estat per al català, tota esta zona participarà d’eixa protecció.

Portada de La Pell de la frontera.

A La pell de la frontera tractes les relacions socials i la realitat cultural de la Franja. És una qüestió d’experiències personals o una manera de documentar el territori?
Diria que és per les dues raons. Del tema de la immigració, ací no se n’havia parlat més enllà d’alguns articles de premsa. Jo el vaig tractar des de l’experiència que al poble havíem tingut amb la immigració, igual que a La Llitera o al Segrià. És una història que demostra que no hi havia discontinuïtat, podies trobar el mateix subjecte a Saidí i a Alcarràs, a Fraga i a Aitona, a Mequinensa i a Torrelameu. En aquest tema la frontera s’esvaïa i creava un espai molt propici per la literatura. A més, ho podíem explicar des de dins en primera persona. Jo vaig sentir la paraula ‘globalització’ durant els anys 93 o 94, quan estava fent la carrera. Llavors me’n vaig adonar que naltres ja portàvem deu anys globalitzats. Al llibre vaig explicar això, la nostra experiència. Petita i local, però és la nostra. 
Amb el projecte que has començat fa poc, la Residència Faber, què podeu aportar a la cultura nacional?
No teníem un espai com aquest, una residència institucionalitzada per atraure talent d’arreu del món per a que interactue amb el d’aquí. Ara hem d’aconseguir que al cap de l’any vingue un seguit de gent, unes 70 persones calculo. També ens encarreguen de buscar els homòlegs nacionals per realitzar l’intercanvi. A més, Olot és una ciutat molt cívica, amb una programació cultural estable, i això fa que esta gent s’emporte una imatge del país i que la transmete. Aquest no és l’objectiu principal, però ajuda a que vegin que no som una societat excloent, que els convidem a treballar amb nosaltres i ajudem en els seus projectes..
Lleida, la ciutat llunyana també per a la Franja?
Està claríssim. La capitalitat de Lleida és vital per naltres, perquè és el focus cultural, lingüístic, universitari… Al meu article me vaig queixar del fet que Lleida dimitís d’esta funció i es convertís en la capital d’uns terrenys deshabitats enormes, amb una densitat de població baixíssima. Tot i així, Lleida viu la mar de contenta, cosa que és letal per al territori. És una llàstima, perquè Lleida és una ciutat rica: té industria agroalimentària, té serveis, és nexe de comunicacions, té una universitat amb facultats molt importants… Però també té uns dirigents que no estan assumint la responsabilitat. I per acabar d’adobar-ho, ara amb Ciutadans a l’alcaldia, culturalment la ciutat quedarà coixa.
Però això no s’arrastra des de fa temps?
No sé quina és la causa i quin l’efecte. Si ve d’abans, s’ha acabat creant un caldo de cultiu propici perquè aparegue esta gent. I davant la deriva, han acabat unint Lleida a un projecte espanyol. Ací tenim una frase per a qui treballa per demés: “aquest treballant perdrà l’ofici”. Doncs els polítics lleidatans, treballant han perdut l’ofici.
Per què ha acabat Lleida així?
Perquè no és un país en xarxa i una ciutat pot triar desconnectar. Mentre no aconseguim crear un projecte de país connectat, serà molt difícil de canviar la situació de Lleida. Si el procés independentista se’n surt, espero que es reforcin les vies per ser un país enxarxat.
La situació que es viu a Lleida ciutat no és la mateixa que trobem a les comarques de Ponent. 
És un tema administratiu. L’esquema provincial, amb les seues capitals, s’ho està emportant tot. Això està assecant el territori, evitant repartir la riquesa i acaba redundant en el seu perjudici. S’ha de pensar com es reequilibra el territori des del punt de vista del coneixement. Això arrelarà la gent als pobles i crearà vincles amb el territori. Però si agafes un esquema espanyol, tindràs un país espanyol.
Moltes gràcies Francesc, i sort en el futurs projectes.