La coneguda com a ‘Ley de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón’ del 2013 és una llei que va nàixer en mala fe. Sempre quedarà a la memòria com la llei que va suprimir el nom de català i aragonès i va substituïir-los per dos llargs eufemismes dels què només recordem els acrònims: LAPAO i LAPAPYP. Uns termes que van entrar a l’imaginari col·lectiu franjolí ara fa deu anys, quan les Corts d’Aragó aprovaven una Llei que no canvie guaire cosa.
El PP i el PAR van alçar molta polseguera en lo seu anticatalanisme, però certament, més enllà de les seues intencions, la Llei de 2013, que va provocar rebuig i befa per parts iguals, no suposave cap gran canvi respecte a la de 2009. La zonificació lingüística se mantenie inalterable, és a dir, los llocs que el 2009 figuraven com a catalanoparlants, el 2013 se mantenien a la «zona oriental»; i per damunt de tot, los seus parlants continuaven sense tindre cap dret.
El resultat potser inesperat és que, tal com es pot apreciar a l’estudi ‘Els usos lingüístics a la Franja’ (2014), mentre la denominació «català» per anomenar la llengua creixie en el període 2004-2014, l’ús social i el coneixement de la llengua ere (i és) cada vegada més baixa.
Sense entrar en la maldestra intenció en la qual van voldre eliminar qualsevol indici de catalanitat en la nostra llengua, la llei del LAPAO i l’actual denominació de «català d’Aragó» tenen una cosa en comú: les dos pretenen posar una frontera inexistent a la llengua. Perquè, filològicament, el ‘català d’Aragó’ no existís. A la Ribagorça i la Llitera se parle un català ribagorçà que no diferís en res en lo de les comarques veïnes de l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà o la Noguera. Lo mateix passe al Baix Cinca i el Matarranya, enquadrats en els subdialectes nord-occidental bàsic i valencià de transició, respectivament, en los llocs del Segrià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta.
Per tant, ara que han passat deu anys i podem veure les coses en més perspectiva, quede clar que el futur del català a la Franja no passe per dir-li d’una o d’altra manera, sinó per, tal com porten al seu títol les lleis de 2009 i 2013, «protegir-lo» i «promocionar-lo» com cal. És a dir, fer-lo necessari. I, per això, l’única solució és canviar l’Estatut aragonès i assegurar la vitalitat del català a la Franja de Ponent fent-lo oficial.