La coneguda com a ‘Ley de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón’ del 2013 és una llei que va nàixer en mala fe. Sempre quedarà a la memòria com la llei que va suprimir el nom de català i aragonès i va substituïir-los per dos llargs eufemismes dels què només recordem els acrònims: LAPAO i LAPAPYP. Uns termes que van entrar a l’imaginari col·lectiu franjolí ara fa deu anys, quan les Corts d’Aragó aprovaven una Llei que no canvie guaire cosa.
El PP i el PAR van alçar molta polseguera en lo seu anticatalanisme, però certament, més enllà de les seues intencions, la Llei de 2013, que va provocar rebuig i befa per parts iguals, no suposave cap gran canvi respecte a la de 2009. La zonificació lingüística se mantenie inalterable, és a dir, los llocs que el 2009 figuraven com a catalanoparlants, el 2013 se mantenien a la «zona oriental»; i per damunt de tot, los seus parlants continuaven sense tindre cap dret.
El resultat potser inesperat és que, tal com es pot apreciar a l’estudi ‘Els usos lingüístics a la Franja’ (2014), mentre la denominació «català» per anomenar la llengua creixie en el període 2004-2014, l’ús social i el coneixement de la llengua ere (i és) cada vegada més baixa.
Sense entrar en la maldestra intenció en la qual van voldre eliminar qualsevol indici de catalanitat en la nostra llengua, la llei del LAPAO i l’actual denominació de «català d’Aragó» tenen una cosa en comú: les dos pretenen posar una frontera inexistent a la llengua. Perquè, filològicament, el ‘català d’Aragó’ no existís. A la Ribagorça i la Llitera se parle un català ribagorçà que no diferís en res en lo de les comarques veïnes de l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà o la Noguera. Lo mateix passe al Baix Cinca i el Matarranya, enquadrats en els subdialectes nord-occidental bàsic i valencià de transició, respectivament, en los llocs del Segrià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta.
Per tant, ara que han passat deu anys i podem veure les coses en més perspectiva, quede clar que el futur del català a la Franja no passe per dir-li d’una o d’altra manera, sinó per, tal com porten al seu títol les lleis de 2009 i 2013, «protegir-lo» i «promocionar-lo» com cal. És a dir, fer-lo necessari. I, per això, l’única solució és canviar l’Estatut aragonès i assegurar la vitalitat del català a la Franja de Ponent fent-lo oficial.
Francesc Serés és un escriptor de Saidí, Baix Cinca, i establert a Olot, on treballa com a director de la Residència Faber. Serés forma part d’un grup d’escriptors franjolins en llengua catalana apareguts els últims anys, com Josep Anton Chauvell, la seua conveïna Mercè Ibarz, Jesús Moncada o Carles Terès. “La densitat fa sospitar”, confessa rient Serés. En els seus llibres ha deixat immortalitzades moltes històries pròpies de molts pobles de la Franja que, segons Serés, “no s’havien explicat mai”. Precisament això, les històries sense explicar, són el que per Serés fan de la Franja un territori tan favorable per la literatura.
Francesc Serés a les portes d’una antiga casa familiar a Saidí.
Què té la Franja que la fa territori d’escriptors? Hi ha diversos factors. El primer, que és una zona que de manera natural ha mirat cap a Barcelona; és on hem anat part de la migració. Una vegada allà, jo vaig descobrir una cultura que no sabia que tenia. Existia una paret de paper, com les dels japonesos. Són parets opaques, però si t’hi recolzes cauen i descobreixes una altra realitat. Llavors, quan tornes a casa et sents en un terreny verge d’històries sense explicar.I en segon terme, tenir una formació només en literatura espanyola ha permès repensar-nos la literatura catalana. Sense l’obligació escolar podem descobrir la part de la seducció, molt important en la literatura. Actualment ets un dels escriptors franjolins més reconeguts i premiats. Has rebut un grapat de premis de les lletres catalanes, però des d’Aragó només vas tenir un reconeixement ara fa 15 anys. No és una qüestió personal. És el nivell de deixadesa que tenen amb la llengua, però no només afecta el català. Això és transversal al nivell de protecció que l’Aragó ha donat a altres camps. És un símptoma de la mala gestió cultural, tot i que és cert que en el cas del català existeix una rancúnia històrica perquè ho veuen com una taca. El meu cas és una conseqüència més de la infravaloració del patrimoni propi. És complicat escriure en català i ser reconegut a la Franja? És molt difícil, perquè tot i que és un territori prolífic pel que fa a escriptors, la situació política no és favorable. A l’escola només hi han un parell d’hores de català a la setmana, has de lluitar contra mitjans de comunicació, contra l’administració… A Catalunya tens quatre nivells administratius que vetllen per la llengua: ajuntaments, consells comarcals, diputacions i la Generalitat. Ací no en tens cap. Si ets de la Franja, per guanyar-te la vida escrivint en català has de marxar al Principat? Existeixen molts factors: el talent, la sort, l’editorial que et publica… Però sense cap dubte, és més fàcil en un lloc on no has de discutir sobre un fet tan ridícul com el nom del idioma. Allà trobes un ambient favorable, a més d’un camp de coneixement que entra en contacte amb naltres, com la llengua i la continuïtat cultural. Què li falta a la Franja per aconseguir una cohesió cultural? La Franja és un territori sense articular. La gent de Queretes té poc a veure en la gent del Campell. D’una punta a l’altra de la Franja tens quatre hores, però de costat a costat tens deu minuts, i això és molt difícil d’articular. Ha d’existir una voluntat política per superar aquest desavantatge. A la Franja, la unitat política és una cosa, i la cultural n’és una altra. Ací manen des de Saragossa, però això no vol dir que m’agrade ni que no puguem fer mil coses. La política no deixa de ser una convicció molt arrelada. Només demano que deixen escollir a la gent democràticament les seues idees, més enllà de la situació administrativa que tingue. És cert que des del punt de vista pràctic això té conseqüències: la llengua la tenim com la tenim, amb la campanya d’aculturalització, la immigració que arriba i no estàs escolaritzant en català… És una situació molt perillosa. De totes maneres, intento no ser pessimista i penso que el moviment independentista serà positiu per la llengua, perquè si som capaços de crear una protecció d’Estat per al català, tota esta zona participarà d’eixa protecció.
Portada de La Pell de la frontera.
A La pell de la frontera tractes les relacions socials i la realitat cultural de la Franja. És una qüestió d’experiències personals o una manera de documentar el territori? Diria que és per les dues raons. Del tema de la immigració, ací no se n’havia parlat més enllà d’alguns articles de premsa. Jo el vaig tractar des de l’experiència que al poble havíem tingut amb la immigració, igual que a La Llitera o al Segrià. És una història que demostra que no hi havia discontinuïtat, podies trobar el mateix subjecte a Saidí i a Alcarràs, a Fraga i a Aitona, a Mequinensa i a Torrelameu. En aquest tema la frontera s’esvaïa i creava un espai molt propici per la literatura. A més, ho podíem explicar des de dins en primera persona. Jo vaig sentir la paraula ‘globalització’ durant els anys 93 o 94, quan estava fent la carrera. Llavors me’n vaig adonar que naltres ja portàvem deu anys globalitzats. Al llibre vaig explicar això, la nostra experiència. Petita i local, però és la nostra. Amb el projecte que has començat fa poc, la Residència Faber, què podeu aportar a la cultura nacional? No teníem un espai com aquest, una residència institucionalitzada per atraure talent d’arreu del món per a que interactue amb el d’aquí. Ara hem d’aconseguir que al cap de l’any vingue un seguit de gent, unes 70 persones calculo. També ens encarreguen de buscar els homòlegs nacionals per realitzar l’intercanvi. A més, Olot és una ciutat molt cívica, amb una programació cultural estable, i això fa que esta gent s’emporte una imatge del país i que la transmete. Aquest no és l’objectiu principal, però ajuda a que vegin que no som una societat excloent, que els convidem a treballar amb nosaltres i ajudem en els seus projectes.. Lleida, la ciutat llunyana també per a la Franja? Està claríssim. La capitalitat de Lleida és vital per naltres, perquè és el focus cultural, lingüístic, universitari… Al meu article me vaig queixar del fet que Lleida dimitís d’esta funció i es convertís en la capital d’uns terrenys deshabitats enormes, amb una densitat de població baixíssima. Tot i així, Lleida viu la mar de contenta, cosa que és letal per al territori. És una llàstima, perquè Lleida és una ciutat rica: té industria agroalimentària, té serveis, és nexe de comunicacions, té una universitat amb facultats molt importants… Però també té uns dirigents que no estan assumint la responsabilitat. I per acabar d’adobar-ho, ara amb Ciutadans a l’alcaldia, culturalment la ciutat quedarà coixa. Però això no s’arrastra des de fa temps? No sé quina és la causa i quin l’efecte. Si ve d’abans, s’ha acabat creant un caldo de cultiu propici perquè aparegue esta gent. I davant la deriva, han acabat unint Lleida a un projecte espanyol. Ací tenim una frase per a qui treballa per demés: “aquest treballant perdrà l’ofici”. Doncs els polítics lleidatans, treballant han perdut l’ofici. Per què ha acabat Lleida així? Perquè no és un país en xarxa i una ciutat pot triar desconnectar. Mentre no aconseguim crear un projecte de país connectat, serà molt difícil de canviar la situació de Lleida. Si el procés independentista se’n surt, espero que es reforcin les vies per ser un país enxarxat. La situació que es viu a Lleida ciutat no és la mateixa que trobem a les comarques de Ponent. És un tema administratiu. L’esquema provincial, amb les seues capitals, s’ho està emportant tot. Això està assecant el territori, evitant repartir la riquesa i acaba redundant en el seu perjudici. S’ha de pensar com es reequilibra el territori des del punt de vista del coneixement. Això arrelarà la gent als pobles i crearà vincles amb el territori. Però si agafes un esquema espanyol, tindràs un país espanyol. Moltes gràcies Francesc, i sort en el futurs projectes.
