Quim Salleras i Clarió (Fraga, 1949), llicenciat en psicologia i en història, es va doctorar el 2006 en història medieval i moderna amb el tema “La Baronia de Fraga (1387-1458)”. Ha aconseguit vincular la seva feina d’historiador amb la vida familiar i la professió de docent a diversos centres de Barcelona. Ha publicat diverses obres i articles en aquesta temàtica. Amb gran esperit investigador i divulgador sobre la història de Fraga i de la Franja, a l’entrevista ens parla de llengua, territori, història i franges amb rigurositat i arguments, com a bon entès en la matèria.
1_A la Franja fa temps que veus autoritzades alerten del risc de substitució lingüística degut al trencament generacional de la transmissió del català. Com trobes la salut de la llengua, avui dia, a Fraga i, en general, a la comarca del Baix Cinca (ús al carrer i institucions, entitats en defensa de la llengua, etcètera)?
La pregunta és molt profunda i per a especialistes. La meva condició d’historiador del Cinca em fan interessar més pels canvis de llengua produïts en moments crítics de la nostra història, com la Reconquesta al segle XII, la castellanització després de les guerres de Catalunya, les imposicions franquistes, o el “galimaties” de les lleis d’ensenyament després de la Constitució espanyola del 1978.Recordo que, quan va néixer el Partit Aragonesista (PAR), paral·lel a l’esmentada constitució, comptava inicialment amb tota la meva simpatía. De la mateixa manera que els nacionalistes andalusos, gallecs o catalans, per exemple. Creia en la participació del poble en la vida política. La meua ingenuïtat va canviar el 1990. Continuava una ideología franquista, a més dels empressonaments fins als anys 60 per motius ideològics que estaven presents a les depuracions conservades a Lleida, Barbastre i Osca (Huesca). Vaig constatar com el PAR va canviar de discurs cap a una ideologia que era impossible d’assumir per aragonesos bilingües. No eren defensors ni de la Constitució en el tema de modalitats lingüístiques. I no cal dir el rebuig dels aragonesos cultes residents a la zona pròxima a Catalunya. En el nostre cas agermanats a Lleida, on estaba la diòcesi. Un sentiment semblant observava en aragonesos residents a Catalunya, arrelant als seus fills a una cultura bilingüe i trilingüe. Lluny de solucionar-ho, encara ho van agreujar més potenciant un guerra de llengües, segregacions de diòcesis i el menysteniment del fragatí.
Què estava passant? Doncs que el castellà no sols continuava com a llengua de l’imperi, sinó que tot el funcionariat, personal sanitari, ensenyament, etcètera no es movia del castellá. Referent a aquest nacionalisme castellà, va publicar a Madrid el professor Juan Carlos Moreno Cabrera, lingüista de la Universitat Autònoma, un profund i excel·lent treball, titulat precisament “El nacionalismo lingüístico“. Aquest professor defensa la teoria de que l’únic nacionalisme existent de veritat a Espanya és el castellà. La seva lectura em va conduir a reflexions pròpies, sobre la despreocupació de llengües d’Espanya (castellà, gallec, basc, català), o modalidats com aranés, aragonés, i bable; totes elles reconegudes en la Constitució de 1978, art. 3º.
2_Segons qui governa, la política lingüística de la DGA ha posat molts esforços per a no anomenar pel seu nom el català i l’aragonès, jugant a negar la filiació lingüística catalana dels parlars de la Franja. En són conscients els ciutadans? N’hi ha debat al carrer sobre aquests temes?
Animat per una obertura cultural emergent als anys 80 -que ja no tornaré a veure- vaig publicar el 1988 una descripció de Fraga, amb el títol “Fraga, reina de la Franja”; vist com han derivat les teories polítiques de confrontació, -no de consens- mai ho hagués publicat. La suposada llibertat d’expressió va derivar en una constant confrontació entre els polítics d’Aragó i Catalunya. Per l’ensenyament, per la llengua, per l’aigua, per la diòcesi de Lleida, per les obres diocesanes,… Tant s’hi valia el motiu, el que importava era conquerir vots i no proposar solucions. Des d’aleshores vaig descubrir que les confrontacions no podien portar res de bo. No m’agrada que ningú s’enfronti en un mateix país; sobretot, perquè com a historiador conec els resultats d’enfrontaments ideològics i polítics.
És a dir, que quan vaig escriure la breu descripció de Fraga el 1988, era ben aliè del mal ús que es donaria a la paraula “franja”. El mateix passaria amb conceptes como regne d’Aragó, i Corona d’Aragó. Tos sabem que avui parlar de “Franja” és el nom d’un territori aragonés. Però no tots volen saber “què es parla” en aquest territori, ni menys definir allò que es parla com una “modalitat del català”. Clar, calia seguir jugant a la confrontació patrocinada per un nacionalisme aragonès que necessitava crear la seva pròpia bandera en oposició a tot el seu entorn. Fins i tot, les quatre barres van servir de motius de disputes.
Va faltar poc per acusar els veïns d’imposicions, d’apropiacions, d’alienacions… De tot s’ha escoltat en aquestes darreres dècades. Peró, mentresant… qué estava passant amb l’especial protecció del fragatí? No es volia reconèixer com a variant o modalitat del català. Novament calia confrondre el catalá occidental o lleidatà, i per tant al fragatí, com un dialecte del l’aragonès. Mentre el debat es volia centrar en “si eran galgos o podencos”, la veritable realitat és que els bilingües en aquesta zona del Cinca quedaven indefensos i sense llei que els protegís. Que n’hi ha de pocs polítics que estiguin per defensar el nostre patrimoni aragonès!
Després de vàries lleis regionals, finalment el 2009 es va aprovar l’enyorada Llei de llengües per part del govern PSOE de Marcelino Iglesias, (amb el vot contrari del PAR, llavors soci de govern). La llei del 2009 reconeixia al fi explícitament l’existència del català i de l’aragonès com a llengües d’Aragó; però NO COM A OFICIALS (?); per tant, sense el dret a utilizar i estudiar la llengua materna, paral·lelament al castellà.
Alguna cosa van voler fer els membres del Consell Superior de les Llengües d’Aragó. Només es va quedar en intencions. Per desgràcia, amb el canvi de l’any 2011, el nou govern (novament del PP-PAR) es van desentendre de la minvada llei de llengües. A més de la derogació la seua Proposta de llei abogava per la desaparició total de la denominació “català” a una de les llengües aragoneses. I una política de rebuig a tot el catalanisme.
Les bones intencions del conseller de Cultura José Bada, defensant les tres llengües d’Aragó, en “El debat del català a Aragó” (1991), quedaven molt lluny dels que no respecten la Constitució. Si pels partits més conservadors no existía el català en terres aragoneses, calia batejar el territori i la llengua d’un altra forma: Aragón Oriental, Orienaragonés, i LAPAO. La resposta regressiva -encara que culpant els catalans- es deia FACAO (Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental). Nascuda el1996, amb un discurs que no permetia parlar-ne gaire de la segregació de la diòcesi de Lleida, (la de Fraga es completaria el 2005). El 2008 apareix la nova Plataforma “No Hablamos Catalàn”, amb l’excusa de lluitar contra el pancatalanisme imposat pel catalans. (icloent-hi els aragonesos residents a Catalunya). Una nova campanya sobre com els catalans “intentan reescribir la historia de la Corona de Aragón”; quan les més interessades en crear aquest malestar eren veus aragoneses.
3_Fraga històricament va pertànyer al bisbat de Lleida fins a finals del segle passat. Aquesta relació històrica i l’afinitat cultural amb Catalunya pesa en l’imaginari col·lectiu del poble en ple segle XXI? De quina manera?
És inevitable per mi retornar a la meua devoció a la história. I en concret a la História de Fraga. Després de les conquestes de Tortosa, Lleida, Fraga i Miquerensa, van ser incorporades a la Corona, però deixades en tinença o honor a diversos nobles i ordres militars. El mateix farà el comte de Barcelona amb les terres de Prades i Siurana.
L’apassionant història d’honors, i baronies, en mans de nobles i ordres militars, tornaran a la Corona real, en 1190. D’igual manera que les mencionades, Saidí, Ballobar o Mequinensa aniran apareixent totes elles en els llibres de vegueries catalanes, i en cap moment, encara, com a terres del Regne d’Aragó. Són castells i viles de la Corona real, de la Corona d’Aragó.
És per això que va sorgir la necessitat d’assenyalar límits per a Aragó i Catalunya; la repoblació havia estat molt complexa i entrecreuada. Fraga, fins al segle XIV, estarà sota domini de senyorius catalans, i conseqüentment, considerada catalana a tots els efectes. A la tesi “La Baronia de Fraga” (2006) aprofundeixo en el procés d’integració de Fraga, i Baix Cinca, al regne d’Aragó. Procés paral·lel al que va passar a la Ribagorça, la Llitera, o el Matarranya; és a dir, els territoris que considerats sota l’administració catalana van passar a formar part del regne d’Aragó, deixant un territori, una Franja a l’orient d’Aragó, amb empremtes del seu passat.
4_Com a historiador, pots explicar el per què d’aquesta disputa fronterera entre l’Aragó i Catalunya quan ambdós territoris pertanyien a la Corona d’Aragó?
Ja hem apuntat la coneguda consigna franquista per esborrar les minories lingüístiques. Tot i que la Constitució de 1978 fou acceptada, juntament amb el castellà com a llengua oficial hi va posar a l’article 3er: “La riqueza de las diferentes modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. I jo m’ho vaig creure!
L’ús de l’expressió “Països Catalans” per definir l’extensió de territoris amb varietats idiomàtiques de la llengua catalana, és un terme o expressió que pot substituir-se per un altre, més d’acord a les modes. Però el concepte d’antiga Corona perviurà. Perquè el català no és la llengua de Catalunya, sinó de l’extraordinària estructura burocràtica de l’extinta Corona d’Aragó.
Espanya sembla no haver madurat encara sobre el seu caràcter plurinacional. La permanent acusació que a Catalunya no es pot ensenyar el castellà, o la desencertada expressió que la recentment aprobada llei Celaá nega el castellà a Catalunya, és un clar símptoma que encara no hi ha consens. Suprimir l’aprenentatge del fragatí o de l’anglès resulta un ensenyament més barat. Els nacionalismes econòmics es basen en criteris de mercat. Les crisi econòmiques les produeixen els mercats, no els consumidors. Així que la insatisfacció que comença a mostrar la nostra joventut pot portar al desencís i la reacció contrària: a l’antisistema.
Tornem a recordar la història. La rica zona del Cinca va ser disputada pel aragonesos ben aviat. El ric arxiu de la Corona d’Aragó assenyala ja no sols a Fraga, sinó a les veïnes localitats d’Albalate de Cinca, Alcolea de Cinca, Bellver de Cinca, Saidí, Comendador de Torrent, La Granja i Massalcoreig, dintre del llibre de rendes de Catalunya, en 1229. (ACA.- RP Bailia General de Catalunya, Reg. 441)
No vull entrar als polèmics testaments de Jaume I, que va quedar esmenat al testament de 1244 (Ed. HUICI. Documents de Jaume I, núm 267). Encara que el plet entre Pere d’Alcalá, mestre d’Amposta i els vassalls de la vila del Cinca de Torralba, fet ocorregut en 1250, amb intervenció del Justícia d’Aragó, Martín Pérez, assenyala que les qüestions per jurisdiccions territorials van ser persistents en aquests anys. (AHN.- Còdex 596 – B, pàg. 31)
Tot el territori limítrof va haver de patir una situació de disputes que van perdurar llargs anys. Per exemple, el 1279 trobem a l’arxiu de ACA el “Mandat a Raymundo de Molina perquè informi si Bielsa és de Catalunya o d’Aragó, i si és de Catalunya coure el bovatge, i si és d’Aragó, permeti que Arnaldo de Bela , que el té en feu, percebi la cinquena del guanyat “. (ACA. C. reg. 42, fol. 189). En 1283, Fraga estava representada a les Corts de Barcelona per Ramon de Montcada.
En compensació a la concessió de la Universitat Literària de Lleida en 1300 pel rei Jaume II, i amb la desaparició dels templers, els aragonesos van iniciar un seguit de reclamacions territorials a la zona del Cinca. La rica zona del Cinca va ser disputada novament, tot i saber que era una zona catalana.La disputa d’Aragó per apropiar-se de la zona del Cinca va ser conseqüència de la crisi de població que va patir el Principat des de les primeres grans pestes medievals. Aragó, gràcies a la seva fortalesa en productes agrícoles va patir en menor mesura les pestes. La reacció dels catalans no es va fer esperar, i en les Corts de Barcelona de 1305 van exposar a Jaume II que antigament Catalunya arribava de Salses fins Montsó, sent la divisòria el riu Cinca, i, en conseqüència, sol·licitaven la devolució de la Ribagorça que havia adjudicat als aragonesos en les anteriors Corts de Saragossa. (MIRET I SANS: “Documents inèdits dels antics Reis d’Aragó”, a BABLB, Barcelona 1911, pàg. 51-52.)
El 1317 Fraga consta inclosa a Catalunya (ACA carta de Jaume II, núm 11601, Caixa 62.) . En 1327 Guillem de Montcada fa homenatge a rei Alfons IV per la seva feu de Fraga, situat a la vegueria de Lleida. (ACA In lib. Vicaria fo. 75.) A petició del rei Pere Cerimoniós, el bisbe de Lleida, Romeu, intenta demostrar que Fraga està dins dels límits de Catalunya: Ad probandum quod villam Fragam et eius tenentia sunt intra límits Cathalonia. (ACA.- 1478 / 132s, any 1369.)
La primera petició aragonesa per a que Fraga fos incorporada a Aragó va ser a les Corts de Tamarit de 1375, reunides per Pedro IV, per sol·licitar un ajut de 50.000 l.j. L’acceptació del rei de la petició aragonesa no va suposar la seva vinculació administrativa fins a 30 anys després, concretament en les Corts de Casp. No obstant això, quan Fraga va demanar ajuda econòmica per resoldre els seus deutes, en document de 1376, apareixia per primera vegada l’expressió “Situada a la diòcesi de Lleida i al Regne d’Aragó”. (AMF.- Perg. 201, calaix 10. ) Fraga va continuar utilitzant en els seus documents administratius la llengua catalana fins al segle XVI, i a nivell col·loquial fins als nostres dies.
5 _Del passat al futur, diga-ns tres objectius per aquest 2021 que ajudin a normalitzar i dignificar la llengua, la cultura i el terrirori de la Franja.
Aquells que utilitzen l’expressió “Aragón Oriental” per no dir la paraula Franja, semblen amagar que es tracta d’una zona bilingüe. Amb uns contactes històrics amb Catalunya, que simplement cal reconèixer.
Per tant, s’ha de defensar el dret de parlar, estudiar, escriure en “catalá de Fraga” dintre de les modalitats aragoneses o espanyoles. Com a riquesa cultural, histórica i com a patrimoni.
De vegades, massa gent castellanoparlant afirmen “conèixer algú que no va poder treballar o estudiar a Catalunya, perquè se li obligava a l’ús de la llengua catalana”. O que “els catalans no coneixen el castellà”. Si això fos cert, els tribunals estarien plens de denúncies. Com justificar un programa d’integració del milió d’immigrants estrangers a Catalunya? Oferint gratuïtament no una, sinó dues llengües. Fer el mateix a Fraga, oferir clases gratuïtes de llengües.
A nivell escolar, tot i que la immersió lingüística está funcionant, a Fraga s’ha introduir l’ensenyament als més petits en llengües compartides. Sistema que, de donar bons resultats, caldria potenciar-lo, respectant la fòrmula d’immersió que ha resultat també satisfactoria.
A més, practicar “lo fragatí” a nivell literari, com proposava la publicació “Fogaril i Calaixera” de la família Meseguer-Zapater, ja és una fòrmula de frenar la desigualtat i el desequilibri davant d’altres llengües i guanyar maduresa social al portar-la a la cançó, al teatre, al cinema i la literatura.
6 _L’última: Per tu la Franja és…
La Franja es una descripció territorial del lloc on m’he criat. Per tant, el mal ús del concepte ens indigna. Perquè una senzilla paraula del castellà, sense maldat, que ve a definir una territori que pot distingir-se perfectament, situat entre dos límits definits per la seua llengua, s’havia de politizar fins demonitzar-la?.
Franja és un espai en un carretera, és un terreny sense construir, una tela que permet fer un adorn, un color en un quadre … I no obstant això, quan algú va començar a denominar com a cal, va carregar-la de connotacions imperialistes que ningú coneixia, fins a assenyalar-la amb menyspreu.
Els defensors de la castellanització generalitzada ho disfressen amb expressions com que el castellà és llengua de trobada o llengua de prestigi o llengua del món. Com s’ho faran per justificar que el castellà de Puerto Rico està sent absorbit amb la mateixa fal·làcia, però per l’anglès?
Moltes gràcies, Quim
*Entrevista:Òscar Adamuz (Moviment Franjolí per la Llengua)
