Categories
#FRANJAENMOVIMENT

MANIFEST PEL MANTENIMENT DE L’ART DE LA FRANJA AL MUSEU DE LLEIDA

Davant del recent trasllat de les últimes peces de la Franja de Ponent cap a Barbastre, el Moviment Franjolí i el Casal Jaume I de Fraga volem fer les consideracions següents:

1. Denunciem que les  peces originàries de parròquies de la Franja han estat sostretes del Museu de Lleida.

2. Amb aquesta acció, fruit d’una sentència judicial encara provisional, es consuma l’espoli patit des de l’any 1995 per deslligar els béns de la Franja de Lleida, referent històric i cultural de les nostres comarques.

3. Volem argumentar que aquestes obres mai no han tingut relació amb el museu Diocesà de Barbastre-Montsó, i que aquesta decisió judicial i política deixa als ciutadans de la Franja sense tenir part del seu patrimoni artístic a prop.

4. Reclamem la tornada de les obres d’art al Museu de Lleida, fet que s’explica per la pertinença al Bisbat de Lleida durant més de 8 segles de les comarques franjolines veïnes.

Transmetem la voluntat d’ampliar el consens amb la resta del món cultural i associatiu pel bé del nostre patrimoni històric i artístic.

Categories
Entrevistes A la Fresca

Ramon Mesalles: “Els habitants de la Franja han d’estimar la seva llengua”

En Ramon Mesalles (Fraga, Baix Cinca) té una extensa trajectòria cultural en bé del territori i de la seva gent. Cap de serveis municipals, durant anys, és un membre destacat de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, un gran coneixedor dels arbres de la comarca i està involucrat amb diferents iniciatives cíviques de la Franja. Parlem amb ell sobre llengua, cultura i actualitat de la Franja. 

-Fraga, com a capital del Baix Cinca i ciutat més poblada de la Franja, és una peça clau en el futur del català a tot el territori. Com definiria l’estat de salut actual de la llengua a peu de carrer?

 Actualment l’estat de salut de la llengua la ciutat de Fraga és molt deficient, poc a poc la llengua autòctona es substituïda pel castellà. La població de Fraga últimament s’ha multiplicat tant d’emigrants estrangers com de l’interior del país, per lo que la llengua més parlada es el castellà, no cal dir que a tots els centres oficials la llengua utilitzada es la més forta i, per tant, la castellana.

– Com a membre de l’IEBC-IAE, com valoraria la tasca feta per les associacions culturals de la Franja durant dècades i com es podria potenciar la seva influència vers la societat franjolina ?

 Les associacions culturals de la Franja compromeses en l’estudi i la reivindicació de la llengua han fet i estan fent un treball excepcional, encara que és una feina dura. Sol cal analitzar la trajectòria de la revista Temps de Franja, la publicació ja porta sortint al carrer vint anys. Si estudiem les memòries anuals de les diferents associacions, veurem las feina a cada comarca. També s`ha de valorar el treball individual de moltes persones que a diari fan feina potenciant la llengua a nivell de carrer, llocs de treball i tertúlies.

-Parlem sobre administracions públiques. Què es podria fer (i no s’ha fet) des de la DGA o els ajuntaments de la Franja per ajudar a la conservació del català ?

Seria d’un nivell cultural superior si les administracions públiques tingueren amb compte el fet diferencial de l’idioma i que en tota normalitat un catalanoparlant es pugués expressar en la seva llengua sense cap tipus de problema, al cap i a la fi no és tanta la diferència.

-I des de l’altra banda de la «frontera», institucions limítrofes com les Generalitats catalana o valenciana poden tenir un paper més actiu quant a la situació de la llengua a les comarques franjolines?

A la generalitat Catalana històricament ja l’han acusat en diferents vegades d’imperialista, no dona bo sentir cap improperi. Les relacions són cordials, les relacions en diferents Instituts de Catalunya també són constants i de forma dinàmica.

-Com a persona implicada en diferents activitats cíviques i culturals, quin ha estat el projecte del que se sent més orgullós o que el repetiria per la seva influència?

Els projectes i activitats que hem fet durant la llarga trajectòria han set molts i diferents, es fa molt difícil dir-ne un però les exposicions anuals que plantegem a “Cinga Forum” seria lo que més valoraria.

-Parlant sobre cultura en ampli aspecte (englobant literatura, art, estudis acadèmics, etc), quins serien els principals referents sorgits de la Franja ?

Parlant sobre cultura i de referents sorgits de la Franja hem de fer referència a la Literatura, i d’una qualitat d’altura en tenim una llista llarguíssima, millor no posar noms perquè en sap molt de mal distar-ne algun autor.

-El bastiment d’un espai de comunicació en català compartit per tot l’àmbit lingüístic ajudaria a la conscienciació de la unitat de la llengua dels habitants de la Franja ?

La conscienciació de la unitat de la llengua a la Franja serà quant els seus habitants estimen la seva llengua, i entenguin que científicament i aprovat per la totalitat d’universitats i acadèmies de la llengua, el que parlen es el català i que Aragó és en tres dimensions, Castellà, Català i Aragonès, som cultura, som tolerants i som plurals.

-Per acabar, i tornant a Fraga, quins serien els majors atractius paisatgístics, patrimonials o culturals que recomanaria als visitants de la ciutat del Baix Cinca?

L’atractiu paisatgístic, cultural i patrimonial que recomano als visitants es el casc Històric, avui encara som a temps de fer una passejada i gaudir dels seus carrers

Moltes gràcies, Ramon

*Entrevista:Òscar Adamuz (Moviment Franjolí per la Llengua)

*Imatge trobada a la xarxa: enllaç

Categories
Entrevistes A la Fresca

Francesc Serés: “Cal una voluntat política per articular culturalment la Franja”

Francesc Serés és un escriptor de Saidí, Baix Cinca, i establert a Olot, on treballa com a director de la Residència Faber. Serés forma part d’un grup d’escriptors franjolins en llengua catalana apareguts els últims anys, com Josep Anton Chauvell, la seua conveïna Mercè Ibarz, Jesús Moncada o Carles Terès. “La densitat fa sospitar”, confessa rient Serés. En els seus llibres ha deixat immortalitzades moltes històries pròpies de molts pobles de la Franja que, segons Serés, “no s’havien explicat mai”. Precisament això, les històries sense explicar, són el que per Serés fan de la Franja un territori tan favorable per la literatura.

Francesc Serés a les portes d’una antiga casa familiar a Saidí.


Què té la Franja que la fa territori d’escriptors?

Hi ha diversos factors. El primer, que és una zona que de manera natural ha mirat cap a Barcelona; és on hem anat part de la migració. Una vegada allà, jo vaig descobrir una cultura que no sabia que tenia. Existia una paret de paper, com les dels japonesos. Són parets opaques, però si t’hi recolzes cauen i descobreixes una altra realitat. Llavors, quan tornes a casa et sents en un terreny verge d’històries sense explicar.I en segon terme, tenir una formació només en literatura espanyola ha permès repensar-nos la literatura catalana. Sense l’obligació escolar podem descobrir la part de la seducció, molt important en la literatura. Actualment ets un dels escriptors franjolins més reconeguts i premiats. Has rebut un grapat de premis de les lletres catalanes, però des d’Aragó només vas tenir un reconeixement ara fa 15 anys.
No és una qüestió personal. És el nivell de deixadesa que tenen amb la llengua, però no només afecta el català. Això és transversal al nivell de protecció que l’Aragó ha donat a altres camps. És un símptoma de la mala gestió cultural, tot i que és cert que en el cas del català existeix una rancúnia històrica perquè ho veuen com una taca. El meu cas és una conseqüència més de la infravaloració del patrimoni propi.
És complicat escriure en català i ser reconegut a la Franja?
És molt difícil, perquè tot i que és un territori prolífic pel que fa a escriptors, la situació política no és favorable. A l’escola només hi han un parell d’hores de català a la setmana, has de lluitar contra mitjans de comunicació, contra l’administració… A Catalunya tens quatre nivells administratius que vetllen per la llengua: ajuntaments, consells comarcals, diputacions i la Generalitat. Ací no en tens cap. 
Si ets de la Franja, per guanyar-te la vida escrivint en català has de marxar al Principat?
Existeixen molts factors: el talent, la sort, l’editorial que et publica… Però sense cap dubte, és més fàcil en un lloc on no has de discutir sobre un fet tan ridícul com el nom del idioma. Allà trobes un ambient favorable, a més d’un camp de coneixement que entra en contacte amb naltres, com la llengua i la continuïtat cultural.
Què li falta a la Franja per aconseguir una cohesió cultural?
La Franja és un territori sense articular. La gent de Queretes té poc a veure en la gent del Campell. D’una punta a l’altra de la Franja tens quatre hores, però de costat a costat tens deu minuts, i això és molt difícil d’articular. Ha d’existir una voluntat política per superar aquest desavantatge.
A la Franja, la unitat política és una cosa, i la cultural n’és una altra.
Ací manen des de Saragossa, però això no vol dir que m’agrade ni que no puguem fer mil coses. La política no deixa de ser una convicció molt arrelada. Només demano que deixen escollir a la gent democràticament les seues idees, més enllà de la situació administrativa que tingue. És cert que des del punt de vista pràctic això té conseqüències: la llengua la tenim com la tenim, amb la campanya d’aculturalització, la immigració que arriba i no estàs escolaritzant en català… És una situació molt perillosa. De totes maneres, intento no ser pessimista i penso que el moviment independentista serà positiu per la llengua, perquè si som capaços de crear una protecció d’Estat per al català, tota esta zona participarà d’eixa protecció.

Portada de La Pell de la frontera.

La pell de la frontera tractes les relacions socials i la realitat cultural de la Franja. És una qüestió d’experiències personals o una manera de documentar el territori?
Diria que és per les dues raons. Del tema de la immigració, ací no se n’havia parlat més enllà d’alguns articles de premsa. Jo el vaig tractar des de l’experiència que al poble havíem tingut amb la immigració, igual que a La Llitera o al Segrià. És una història que demostra que no hi havia discontinuïtat, podies trobar el mateix subjecte a Saidí i a Alcarràs, a Fraga i a Aitona, a Mequinensa i a Torrelameu. En aquest tema la frontera s’esvaïa i creava un espai molt propici per la literatura. A més, ho podíem explicar des de dins en primera persona. Jo vaig sentir la paraula ‘globalització’ durant els anys 93 o 94, quan estava fent la carrera. Llavors me’n vaig adonar que naltres ja portàvem deu anys globalitzats. Al llibre vaig explicar això, la nostra experiència. Petita i local, però és la nostra. 
Amb el projecte que has començat fa poc, la Residència Faber, què podeu aportar a la cultura nacional?
No teníem un espai com aquest, una residència institucionalitzada per atraure talent d’arreu del món per a que interactue amb el d’aquí. Ara hem d’aconseguir que al cap de l’any vingue un seguit de gent, unes 70 persones calculo. També ens encarreguen de buscar els homòlegs nacionals per realitzar l’intercanvi. A més, Olot és una ciutat molt cívica, amb una programació cultural estable, i això fa que esta gent s’emporte una imatge del país i que la transmete. Aquest no és l’objectiu principal, però ajuda a que vegin que no som una societat excloent, que els convidem a treballar amb nosaltres i ajudem en els seus projectes..
Lleida, la ciutat llunyana també per a la Franja?
Està claríssim. La capitalitat de Lleida és vital per naltres, perquè és el focus cultural, lingüístic, universitari… Al meu article me vaig queixar del fet que Lleida dimitís d’esta funció i es convertís en la capital d’uns terrenys deshabitats enormes, amb una densitat de població baixíssima. Tot i així, Lleida viu la mar de contenta, cosa que és letal per al territori. És una llàstima, perquè Lleida és una ciutat rica: té industria agroalimentària, té serveis, és nexe de comunicacions, té una universitat amb facultats molt importants… Però també té uns dirigents que no estan assumint la responsabilitat. I per acabar d’adobar-ho, ara amb Ciutadans a l’alcaldia, culturalment la ciutat quedarà coixa.
Però això no s’arrastra des de fa temps?
No sé quina és la causa i quin l’efecte. Si ve d’abans, s’ha acabat creant un caldo de cultiu propici perquè aparegue esta gent. I davant la deriva, han acabat unint Lleida a un projecte espanyol. Ací tenim una frase per a qui treballa per demés: “aquest treballant perdrà l’ofici”. Doncs els polítics lleidatans, treballant han perdut l’ofici.
Per què ha acabat Lleida així?
Perquè no és un país en xarxa i una ciutat pot triar desconnectar. Mentre no aconseguim crear un projecte de país connectat, serà molt difícil de canviar la situació de Lleida. Si el procés independentista se’n surt, espero que es reforcin les vies per ser un país enxarxat.
La situació que es viu a Lleida ciutat no és la mateixa que trobem a les comarques de Ponent. 
És un tema administratiu. L’esquema provincial, amb les seues capitals, s’ho està emportant tot. Això està assecant el territori, evitant repartir la riquesa i acaba redundant en el seu perjudici. S’ha de pensar com es reequilibra el territori des del punt de vista del coneixement. Això arrelarà la gent als pobles i crearà vincles amb el territori. Però si agafes un esquema espanyol, tindràs un país espanyol.
Moltes gràcies Francesc, i sort en el futurs projectes.