El pròxim 28 de maig hi ha eleccions municipals i autonòmiques a la comunitat autònoma d’Aragó i, per tant, els pobles de la Franja de Ponent veuran renovats els seus representants polítics en l’àmbit local.
Moltes vegades els mesos abans dels comicis hi ha una febre per demostrar que es fan coses pel poble i se n’aprofita per arreglar algun carrer o inaugurar algun equipament públic per fer gala davant la ciutadania que s’està treballant…
Ara bé, a nivell lingüístic veiem com, any rere any, els responsables públics segueixen sense preocupar-se per normalitzar la situació de la llengua pròpia de la Franja, el català. Força enquestes ja fa temps que revelen que la llengua està patint un retrocés i que hi ha un trencament de la transmissió lingüística per via familiar. Tot i això, els deures segueixen sense fer-se i, a risc de clamar al desert, anomenarem unes deu propostes que podrien ajudar a la situació del català a la Franja. Algunes són molt recurrents però , certament, no per això menys necessàries.
ESCOLA El pal de paller, la base des de la qual construir una nova situació. S’ha demostrat que , tot i que té un vessant positiu, l’actual situació d’ensenyament voluntari del català és precària i insuficient. Que el català fos reconeguda com a llengua vehicular seria l’objectiu.
CATALÀ OFICIAL Reconèixer un estatus digne per la llengua de la Franja ha de passar per tenir aquest objectiu al cap, per aconseguir unes garanties lingüístiques que ara per ara són absents i discrimina els parlants de català.
RETOLACIÓ PÚBLICA Un vell anhel que va avançar tímidament els anys vuitanta i que, a dia d’avui, està totalment desfasat. Una llengua necessita un imaginari col·lectiu que ompli de referents a la societat amb expressions pròpies. El català ha d’estar present als carrers.
TOPONÍMIA Tot l’esforç que es va fer per recuperar i utilitzar els noms dels pobles en llengua catalana sembla que s’ha tombat de fa dècades, on hi ha poblacions catalanoparlants on s’ha popularitzat el topònim en castellà, encara que en aquesta llengua perdi el sentit etimològic original. Vall-de-roures podria ser un bon exemple d’aquest fet.
ADMINISTRACIÓ L’ús del català als plens municipals hauria de ser la norma, no l’excepció. El ciutadà catalanoparlant hauria de poder comunicar-se amb els estaments públics en la seva llengua per realitzar qualsevol gestió.
MITJANS DE COMUNICACIÓ La situació en aquest àmbit és especialment dramàtica, donat que en ple segle XXI si no tens presència als mitjans tradicionals o a les xarxes i canals més recents, la teva realitat lingüística no existeix en l’àmbit públic. Qui explica què passa a la Franja en català?
XARXA DE POBLES FRANJOLINSUna vella idea d’articular les comarques franjolines hauria de poder prendre cos, almenys, en l’àmbit cultural i lingüístic que interessa a tot el territori. Com va fer la Xarxa Llull de ciutats valencianes per col·laborar amb els altres territoris de parla catalana quant a cultura mentre el seu govern autonòmic se’n desentenia, una mínima vertebració franjolina ha de ser possible per defensar els drets dels catalanoparlants.
INSTITUT DEL CATALÀ Aquest ens acadèmic, amb totes les salvetats presents, s’hauria de desenvolupar en tot el seu potencial per col·laborar amb l’IEC, com passa actualment amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i ajudar a estudiar a fons la nostra llengua i normalitzar-la a les comarques franjolines. Ben fet, pot ser un referent.
TURISME I SENDERISME Aprofitar aquest sector que sempre interessa a molta gent per fomentar el català a les guies i altres informacions turístiques i xarxa excurssionista de senders. Preservar el patrimoni amb els seu nom original.
XARXA D’INTERCANVIS CULTURALS Aprofitar les relacions històriques amb els pobles i ciutats de la banda catalana de la ratlla per fomentar les visites escolars i d’associacions afins per ajudar-se i conèixer las realitat de cadascú amb el català com a llengua comú.
S’ha de ser conscient que algunes mesures poden semblar inabastables i que cap partit polític porta propostes semblants als seus programes, però la realitat franjolina no ha de fer-nos oblidar que el català és i ha de ser una llengua de trobada i de prestigi, ni més ni menys.
Al Matarranya han aparegut unes sorprenents i desafortunades pintades, aparentment “catalanistes” , de dubtosa autoria i que tant poden haver estat fetes des d’una posició com de la seua contrària, tot i que igualment blasmables, en un cas ho serien per no haver respectat senyalitzacions ni propietats privades, i per no entendre el grau de conscienciació i maduració de la societat matarranyenca, i en l’altre cas ho serien per anar amb males arts a manipular i fer actes de falsa bandera…
Dit això, però, una cosa que sap força greu és que aquests fets hagen servit de pretext i, fins i tot de metxa, per a iniciar un incendi fora mida -metafòricament- a càrrec d’elements visceralment anticatalans i, àdhuc, racistes, que no han cesat de vessar el seu odi -equiparable a l’antisemitisme- en els comentaris de la revista “La Comarca”, editada a Alcanyís, on ha aparegut la noticia. Uns comentaris agressius i que denoten un odi irraciona i ancestral a tot allò que sone a català, i que amb el pretext de les pintades han trobat ocasió per manifestar-se.
Comentaris evidentment condemnables, i que la gent honesta i amb sentit comú del Matarranya i el Mesquí no hauria de tenir en compte, a fi de no deixar-se manipular per elements que únicament volen enterbolir les fraternals relacions entre els habitants d’aquestes terres i els de les comarques veïnes del Principat, basades en compartir, llengua , cultura, història i orígens.
És més, caldria fer quedar en evidencia i aïllar aquests elements carregats de prejudicis i que salten al menor pretext, els qual no afavoreixen la convivència, al contrari, afegeixen més llenya al foc i en lloc de construir no fan més que llançar bilis per intoxicar amb el menor pretext -com així ha ocorregut arran d’aquests fets- damunt la bona gent …
Quim Arrufat és membre del Secretariat Nacional de la CUP, un dels tres primers diputats que va tenir la formació al Parlament de Catalunya i fill de la comarca del Matarranya. El seu pare és de Valljunquera i la seva mare d’Alcanyís, tot i que van emigrar cap a Catalunya com tantes altres famílies de la zona.
Marcel Pena -Quina relació tens amb el Matarranya?
Queda molt poca gent de la família de Valljunquera perquè la majoria van emigrar, com va passar a tot el Matarranya. Durant la Guerra Civil, Valljunquera tenia 1.200 habitants, i ara en són 360. A més que és una població molt envellida.
-Segueixes l’actualitat política del Matarranya?
La segueixo, tot i que no hi passa gaire cosa. La gent jove té més vinculació amb les capitals properes com Tortosa, Barcelona o Saragossa. De cop es buida la vida intel·lectual i política de la comarca. El Matarranya no és el centre de res; està en mig d’Alcanyís i Tortosa, entre Saragossa, Barcelona i Castelló. Costa molt centrar esforços en una situació com aquesta
-El Matarranya és una mica com la Franja, però a petita escala: territori històric dividit en comarques i províncies que no respecten els límits culturals.
El procés de comarcalització de l’Aragó va voler imitar les comarques de Catalunya i el País Valencià, però ho va fer de tal manera per a que quedessin pobles catalanoparlants fora del Matarranya. D’aquesta manera van aïllar encara més la realitat cultural. Van considerar que la llengua no era un element determinant a l’hora de cohesionar una comarca per donar-li més entitat.
-Què falta a la Franja per enfortir la seva vinculació política amb el Principat?
Durant el franquisme és va construir una línia de ferrocarrils que anava de Tortosa a Alcanyís, i que passava pel costat de Valljunquera. Avui dia, en canvi, és una via verda preciosa. Aquest és un exemple de com de desconnectat ha quedat el Matarranya respecte al Principat, i que ha provocat l’èxode massiu que pateix.Per altra banda, políticament hi ha un component de rebuig a Catalunya pel fet del xoc de nacionalismes que al Matarranya s’ha alimentat molt. És una comarca molt conservadora, on el marc de socialització nacional i cultural ha estat sempre enfocat cap a Espanya. Al ser terra de frontera, han volgut difondre el discurs de “a nosaltres ens va malament perquè als catalans els hi va bé”. No, el Matarranya no s’enfonsa per culpa dels catalans, sinó per la política franquista envers l’apropiació de terrer, per no tenir infraestructures comunicatives que la deixen enmig del no res… En canvi, aquell discurs ha quallat i dificulta molt l’enllaç popular i sociològic amb la resta de PPCC.
-Quin paper hi hauria de jugar l’Esquerra Independentista, com a moviment que té els Països Catalans com a referència, en aquesta recuperació?
Hi hauria de jugar un paper conjunt amb altres moviments culturals i lingüístics. Reivindicar la unitat de la llengua i defensar el mateix cos cultural, social i polític. Però l’Esquerra Independentista no pot practicar el mateix discurs a Gràcia que al Matarranya, perquè la realitat és molt més precària: hi viu molt poca gent, no hi ha futur per al jovent, pel xoc de cultures… A la Franja, el moviment socio-polític que intenti recuperar el territori econòmicament, cultural i educativa, és qui s’endurà els sectors progressistes de la comarca, que a la vegada és l’únic que pot reconstruir la idea dels Països Catalans a la Franja.
-També s’ha intentat fer des de Catalunya, però les iniciatives encetades mai han acabat d’assentar-se.
L’aterratge d’institucions culturals catalanistes a la Franja sempre s’ha fet pensat des d’una òptica catalana o valenciana, però no pas franjolina. En canvi, també hi ha hagut gent que ho ha fet des de la Franja. El meu pare va ser membre fundador de l’Ascuma, l’Associació Cultural del Matarranya, però se’n va sortir quan es van adherir al Instituto de Estudios Turolenses. Ell no reclamava que l’Ascuma formés part de les institucions catalanes, perquè era conscient de la realitat, però tampoc volia supeditar-se a estructures provincials espanyoles com la Diputació de Teruel. L’ideal seria mantenir una realitat autònoma, defensar un punt de vista propi per a la Franja.
-Però hi ha una mancança de noves organitzacions que defensin aquest punt de vista a la Franja.
Costa molt perquè no hi ha generacions juvenils que es quedin a la Franja. Un tipus d’iniciativa molt potent seria que els habitants de la Franja en l’exili, la emigració, fossin els grans promotors dels projectes culturals.
-La creació d’estructures supracomarcals seria eficient per articular el territori?
Tot el que té a veure amb la recuperació de la cultura i l’activació econòmica hauria de passar els límits comarcals per unificar poblacions catalanoparlants. Deixant de banda els Ajuntaments, que difícilment ho faran, s’ha d’establir un moviment ciutadà que reivindiqui la consciència de ser part de la Franja. -A part de la llengua, què més uneix el Matarranya i les comarques veïnes?El paisatge, sens dubte. Té un paisatge molt característic, com definia molt bé Desideri Lombarte en els seus poemes. Trobem un tipus d’agricultura molt típic d’allà, arrelat en la cultura àrab. El paisatge marca la identitat.
-Com a persona que ha participat en la vida parlamentaria, existeix realment la voluntat del Parlament aragonès de reconèixer el català com a llengua oficial?
El seu discurs a favor del català és retòrica. Els partits progressistes de l’Estat espanyol, quan parlen de plurinacionalitat en realitat es refereixen a una atenció democràtica a les demandes de diferents col·lectius, en aquest cas lingüístics i culturals. M’explico: ells no creuen que hi hagi d’haver plurinacionalitat, però com a demòcrates són més receptius a les demandes populars. Això no és plurinacionalitat. Si s’ho creguessin de veritat, defensarien la llengua i la cultura digui el que digui la gent. Si el compromís de plurinacionalitat existís, l’educació del Matarranya hauria de ser tota en català. En canvi, cada hora de classe en català que s’arrenca és una victòria dels pares i mares davant un Govern que pot ser més o menys receptiu a la demanda. Però això no és plurinacionalitat ni pluriculturalitat. Per tant, és un recurs discursiu.
-Però hi ha gent que reivindica que l’Aragó és trilingüe.
Això no té res a veure amb entendre l’Aragó com a multicultural. En realitat només pretenen cobrir els espais progressistes. Si realment fos cert, la DGA hauria de tenir una conselleria amb continguts propis en català, per exemple. Això només s’aconseguirà si es planta la pròpia gent de la Franja.
-És a dir, reivindiquen la cultura de la Franja només ideològicament?
Això és un problema que sobrepassa la Franja. A Espanya, els sectors progressistes es declaren plurinacionals, però tenen zero credibilitat perquè no reconeixen les sobiranies múltiples. Com a mínim, existeixen tres realitats històricament ratificades, que són Euskal Herria, Galícia i els Països Catalans, que han de tenir sobirania pròpia encara que les seves decisions vagin en contra de l’Estat espanyol. Això seria plurinacionalitat.I pluricultural seria que allà on és parla èuscar, gallec o català, l’idioma vehicular fos aquest. Aragó és una plasmació d’aquesta negativa.
-Per què no hi ha assemblees locals de la CUP a la Franja?
No n’hi ha a la Franja ni pràcticament a la resta de Països Catalans llevat del Principat per una raó: l’acceleració del procés independentista. La construcció dels Països Catalans és un procés lent. Quan al Principat s’activa l’independentisme, activa una acceleració que deixa la resta de territoris políticament desubicats.Tot i així, hi ha molta gent de la Franja que participa en l’Esquerra Independentista. En termes proporcionals, deu tenir un percentatge de representació més alt que cap altre territori dels Països Catalans.
-Llavors el procés ha fet més evident la separació política autonomista?
Ha fet evident la diferència quant a estructures econòmiques i oportunitat política. Les Illes i el País Valencià no tenen una burgesia que hagi intentat competir amb Madrid amb un projecte de país contrari, i que fruit de perdre la competència, s’hagi fet independentista. A les Illes i el País Valencià la burgesia local es va afiliar al PP, i ha col·laborat amb Madrid per destruir el territori. A Barcelona la burgesia ha intentat col·laborar amb Madrid durant diferents períodes històrics, però ha quedat al marge en els últims 40 anys on els han pres tot el poder econòmic, polític i legislatiu. Llavors decideix fer-se independentista. Aquesta és la diferenciació amb la resta de Països Catalans.
-Com es pot tornar a equiparar la situació política entre Catalunya i la resta dels Països Catalans?
Primer s’ha de superar l’actual situació: esdevenint independents o bé que perdi l’opció independentista i hi hagi una crisi sociopolítica que torni a anivellar tots els Països Catalans. Si s’assoleix la independència de Catalunya, Espanya en pot sortit renovada o, com ha passat en els últims 500 anys, que es tanqui encara més i es torni menys democràtica. Això provocaria que molta gent a les Illes i al País Valencià evidenciés les dues opcions que tindrien: romandre en aquesta Espanya o apropar-se al model de la República Catalana.
-Molta gent de la Franja pensa que amb una frontera estatal d’acabaran les relacions amb Catalunya.
El concepte clàssic de l’estat que territorialment agafa tot el poder i marca molt el canvi de frontera ja no existeix. Tenim l’exemple de l’Hospital de la Cerdanya, que atén pacients de la Catalunya Nord i de la del Sud.A no ser que Espanya prohibeixi per als territoris catalanoparlants tot allò de la Catalunya independent, dubto molt que s’arribés a la situació que planteges.A més, que Catalunya va acollir molta emigració aragonesa i franjolina. A qui se li acut que cap independència suposarà el tall de relacions a nivell afectiu amb els nostres orígens? No és concebible.
-El que sí que podria passar és que la independència de Catalunya sigui un factor positiu per a la llengua a la resta de territoris catalanoparlants.
En aquest cas, tindrem una situació molt curiosa: una República catalana amb només la meitat de la població catalanoparlant, construïda des de la pluralitat lingüística, rodejada de territoris amb alts percentatges de parlants. Aquí l’Estat espanyol pot tenir un dels principals problemes, perquè Catalunya tensarà positivament la resta de comunitats catalanoparlants.
-Com per exemple?
S’hauran de mantenir els drets que existeixen actualment. Barcelona és la capital universitària, econòmica i cultural no només del Principat, sinó també de la resta de territoris. Per a la Franja ho és bastant més que Saragossa. A la República catalana, Barcelona seguirà exercint aquest paper, i esperem que amb un millor sistema universitari, més drets socials que permetin l’accés als estudis, una qualitat de l’ensenyament més alta… -Gràcies Quim, per aquesta conversa que hem mantingut #AlaFresca.
