L’altre dia veient una publicació a l’Instagram d’un perfil sobre viatges amb la canalla, em va sortir tot un seguit de fotografies d’un paisatge esplèndid: pobles medievals, ponts de pedra, castells, muntanya, rius, piscines naturals, tolls d’aigua transparent i alguns salts d’aigua: es tracta de la comarca del Matarranya, que alguns denominen a nivell turístic com a la “Toscana espanyola”. La publicació tractava d’ensenyar els pobles i espais naturals de la comarca: Beseit, Vall-de-roures, La Freixneda, Cretes, Calaceit, La Peixquera, els Ports de Beseit, etcètera. El perfil que publicava les imatges està fet des de Catalunya, amb un nom català i, tot i que el contingut és molt lloable, en aquest cas deixava palesa una molt vaga conscienciació lingüística, ja que la totalitat dels topònims dels llocs que ensenyava els escrivia en castellà (Valderrobres, Beceite, Cretas, Calaceite, etc.). Si bé en algun “hashtagg” posava el nom català a nivell ressidual, els grans titulars ho feia en castellà.
Vaig llegir alguna qüestió sobre aquest tema als comentaris i la resposta va ser un clar desconeixement d’aquesta realitat lingüística i cultural i una gran sorpresa al veure que la majoria de la gent dels pobles matarranyencs parlessin català. Sense cap mala fé per part seva, aquesta publicació (repeteixo, feta des de Catalunya) posa de manifest un cop més la desconnexió existent a ratlla i ratlla de la frontera administrativa entre l’Aragó i Catalunya i la impossibilitat de mantenir una xarxa cultural fluïda i sostinguda en el temps entre ambdós costats. Segueixen havent lloables iniciatives en defensa de la llengua catalana per part de col·lectius de la Franja, amb voluntat de crear sinèrgies amb entitats de l’altra costat però, s’ha de dir, avui dia són totalment insuficients per revertir la tendència a l’isolament cultural present a tots els Països Catalans, però especialment a la Franja, on tots els indicadors mostren l’emergència lingüística que representa la tendència (inexorable?) al trencament generacional de la transmissió de la llengua de pares a fills i que porten al català a les portes de la marginalitat en un futur no tan llunyà.
Tanmateix, tot i que la radiografia feta pugui semblar molt negativa, vivim uns temps també plens d’oportunitats per a revifar la llengua. Tornat a l’exemple inicial, l’eclosió i socialització definitiva de les xarxes socials i, especialment, la creació de continguts torna a palesar que la Franja arriba tard a aquest món digital però també que moltes iniciatives tenen avui l’oportunitat de tenir molt més ressò que abans; cal, això sí, proposar-s’ho i treballar de valent perquè així sigui, per viralitzar continguts en català que expliquein la realitat de la Franja i que aportin coneixement també a altres projectes amb els que crear sinèrgies i tirar endavant.
L’alternativa a no fer-ho és romandre per al gran gruix de la comunitat virtual o no “Allà d’allà”, com el títol del llibre que ha publicat recentment sobre la Franja en Quim Gibert, i que ens evoca a l’isolament esmentat abans. Una Franja isolada en una comunitat aragonesa d’esquenes a Catalunya (i País Valencià!) o un territori connectat amb si mateix i amb la resta de la comunitat catalanoparlant. Què escollirem? I, malgrat tot i tothom, la Franja hi és, encara…
