Categories
Opinió

L’opinió del Marcel Pena Zanuy – Deu anys de la llei del LAPAO i el català a la Franja continue agonitzant

La coneguda com a ‘Ley de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón’ del 2013 és una llei que va nàixer en mala fe. Sempre quedarà a la memòria com la llei que va suprimir el nom de català i aragonès i va substituïir-los per dos llargs eufemismes dels què només recordem els acrònims: LAPAO i LAPAPYP. Uns termes que van entrar a l’imaginari col·lectiu franjolí ara fa deu anys, quan les Corts d’Aragó aprovaven una Llei que no canvie guaire cosa.

El PP i el PAR van alçar molta polseguera en lo seu anticatalanisme, però certament, més enllà de les seues intencions, la Llei de 2013, que va provocar rebuig i befa per parts iguals, no suposave cap gran canvi respecte a la de 2009. La zonificació lingüística se mantenie inalterable, és a dir, los llocs que el 2009 figuraven com a catalanoparlants, el 2013 se mantenien a la «zona oriental»; i per damunt de tot, los seus parlants continuaven sense tindre cap dret.

El resultat potser inesperat és que, tal com es pot apreciar a l’estudi ‘Els usos lingüístics a la Franja’ (2014), mentre la denominació «català» per anomenar la llengua creixie en el període 2004-2014, l’ús social i el coneixement de la llengua ere (i és) cada vegada més baixa.

Sense entrar en la maldestra intenció en la qual van voldre eliminar qualsevol indici de catalanitat en la nostra llengua, la llei del LAPAO i l’actual denominació de «català d’Aragó» tenen una cosa en comú: les dos pretenen posar una frontera inexistent a la llengua. Perquè, filològicament, el ‘català d’Aragó’ no existís. A la Ribagorça i la Llitera se parle un català ribagorçà que no diferís en res en lo de les comarques veïnes de l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà o la Noguera. Lo mateix passe al Baix Cinca i el Matarranya, enquadrats en els subdialectes nord-occidental bàsic i valencià de transició, respectivament, en los llocs del Segrià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta.

Per tant, ara que han passat deu anys i podem veure les coses en més perspectiva, quede clar que el futur del català a la Franja no passe per dir-li d’una o d’altra manera, sinó per, tal com porten al seu títol les lleis de 2009 i 2013, «protegir-lo» i «promocionar-lo» com cal. És a dir, fer-lo necessari. I, per això, l’única solució és canviar l’Estatut aragonès i assegurar la vitalitat del català a la Franja de Ponent fent-lo oficial.

Categories
Opinió

L’opinió del Joaquim Torrent – L’ensenyament de la llengua a la Vall de l’Isàvena

En relació amb l’ensenyament de la llengua a la Vall de l’Isàvena, algunes consideracions: Lluny de les elaboracions virtuals tenim la realitat dels parlants i la intel·ligibilitat mútua, i resulta evident que quan aquesta intel·ligibilitat és recíproca en més d’un 90% i s’acosta al 100% estem parlant de la mateixa realitat, llengua o diasistema.

De fet, un diasistema té una mateixa llengua en els orígens, si voleu una “protollengua”, que per avatars historicopolítics n’ha esdevingut dos, o més , llengües oficialment diferents -com és el cas de l’escandinau o del gallegoportuguès-, tot i que mútuament intercomprensibles, com seria el cas també de l’occità, el català i el ribagorçà sud-occidental -malgrat l’exigüitat de parlants d’aquest darrer. Pel que fa, concretament, a les parles de l’Isàvena encara es mantindrien dins l’àmbit del domini català, i , com ja hem apuntat, la intel·ligibilitat mútua amb la resta de parlants del domini s’acostaria al 100%, a anys llum, per exemple, de certs dialectes d’altres llengües mútuament inintel·ligibles, però que per raons polítiques s’ha convingut a designar com a “dialectes”; les mateixes raons que es troben en els intents d’incloure les parles de l’Isàvena en una nova i artificiosa realitat lingüística diferenciada.

I concretament a l’escola -per a desfer suspicàcies infundades- no caldria emprar exclusivament l’estàndard, es podria començar en la parla local en els cursos més baixos i fer els dos registres, que són complementaris, en els cursos més alts.

No podem caure en un ultralocalisme aïllant i esterilitzant. La gent de l’Isàvena té tot el dret a compartir la llengua i cultura comuna amb la resta de gent del nostre domini lingüístic; no s’hi val de fer cap xantatge amb l’excusa que tenen una parla situada a l’extrem.

Tota llengua necessita un estàndard -sense estàndard la desaparició és ben segura- i més en el s. XXI; la fragmentació mos porta inevitablement a la desaparició, per això els que promouen l’extinció de llengües advoquen tant per l’ultralocalisme. I per això també, sense insistir en nominalismes, caldria no desviar-se de l’ortografia fabriana, cosa que no està renyida amb adoptar localismes. Crear noves llengües sense una base sòlida de cap tipus seria caure en una greu irresponsabilitat, ja en tenim prou amb els del “chapurriau”.

Joaquim Torrent, geògraf i membre del Moviment Franjolí

Categories
Caminar per la Franja

[Caminar per la Franja] Un dia per la ribera de l’Isàvena

Toni Coll (Pont de Suert) es membre del Moviment Franjolí, que ens apropa el Pirineu franjolí a les xarxes. La bellesa de llocs desconeguts perduts per la Ribagorça i la seva estima pel Pirineu ens fan transportar-nos a una nova manera d’entendre el Pirineu i la Franja de Ponent.

Aquesta excursió serà molt curta i un bon complement per qui visiti la ribera d’Isàvena; Roda d’Isàvena, Beranui i/o el monestir d’Ovarra.
Per això en arribar a les Ferreries creuarem el riu i seguirem la carretera local direcció Calbera. Un cop allà, el primer que tenim és l’església de Sant Andreu de Calbera, del s.XI. I si ens fixem, en el punt més elevat del poble veiem lo castell.

Poble de Calbera, Beranui (la Ribagorça)
Castell de Calbera

Un cop visitat Calbera ens dirigim carretera avall fins a la primera corba d’on surt una pista direcció Castrocit. A uns 500m agafeu la pista de l’esquerra (pot ser que hi hagi una valla) i seguiu fins els prats d’on veureu el que sembla una quadra.

És coneix per dos noms, la quadra de Carrera o l’ermita de Santa Maria de Calbera. I és que si mirem per radera descobrim un absis.

Per entrar-hi busqueu aquesta porta.

És una excursió molt fàcil i apte pels més petits. És un lloc molt maco i envoltat d’un gran paisatge.