Categories
Entrevistes A la Fresca

Quim Arrufat: “La independència de Catalunya no suposarà un tall de relacions afectives amb els nostres orígens”

Quim Arrufat és membre del Secretariat Nacional de la CUP, un dels tres primers diputats que va tenir la formació al Parlament de Catalunya i fill de la comarca del Matarranya. El seu pare és de Valljunquera i la seva mare d’Alcanyís, tot i que van emigrar cap a Catalunya com tantes altres famílies de la zona.



Marcel Pena
-Quina relació tens amb el Matarranya?

Queda molt poca gent de la família de Valljunquera perquè la majoria van emigrar, com va passar a tot el Matarranya. Durant la Guerra Civil, Valljunquera tenia 1.200 habitants, i ara en són 360. A més que és una població molt envellida.


-Segueixes l’actualitat política del Matarranya?

La segueixo, tot i que no hi passa gaire cosa. La gent jove té més vinculació amb les capitals properes com Tortosa, Barcelona o Saragossa. De cop es buida la vida intel·lectual i política de la comarca. El Matarranya no és el centre de res; està en mig d’Alcanyís i Tortosa, entre Saragossa, Barcelona i Castelló. Costa molt centrar esforços en una situació com aquesta


-El Matarranya és una mica com la Franja, però a petita escala: territori històric dividit en comarques i províncies que no respecten els límits culturals.

El procés de comarcalització de l’Aragó va voler imitar les comarques de Catalunya i el País Valencià, però ho va fer de tal manera per a que quedessin pobles catalanoparlants fora del Matarranya. D’aquesta manera van aïllar encara més la realitat cultural. Van considerar que la llengua no era un element determinant a l’hora de cohesionar una comarca per donar-li més entitat.


-Què falta a la Franja per enfortir la seva vinculació política amb el Principat?

Durant el franquisme és va construir una línia de ferrocarrils que anava de Tortosa a Alcanyís, i que passava pel costat de Valljunquera. Avui dia, en canvi, és una via verda preciosa. Aquest és un exemple de com de desconnectat ha quedat el Matarranya respecte al Principat, i que ha provocat l’èxode massiu que pateix.Per altra banda, políticament hi ha un component de rebuig a Catalunya pel fet del xoc de nacionalismes que al Matarranya s’ha alimentat molt. És una comarca molt conservadora, on el marc de socialització nacional i cultural ha estat sempre enfocat cap a Espanya. Al ser terra de frontera, han volgut difondre el discurs de “a nosaltres ens va malament perquè als catalans els hi va bé”. No, el Matarranya no s’enfonsa per culpa dels catalans, sinó per la política franquista envers l’apropiació de terrer, per no tenir infraestructures comunicatives que la deixen enmig del no res… En canvi, aquell discurs ha quallat i dificulta molt l’enllaç popular i sociològic amb la resta de PPCC.


-Quin paper hi hauria de jugar l’Esquerra Independentista, com a moviment que té els Països Catalans com a referència, en aquesta recuperació?

Hi hauria de jugar un paper conjunt amb altres moviments culturals i lingüístics. Reivindicar la unitat de la llengua i defensar el mateix cos cultural, social i polític. Però l’Esquerra Independentista no pot practicar el mateix discurs a Gràcia que al Matarranya, perquè la realitat és molt més precària: hi viu molt poca gent, no hi ha futur per al jovent, pel xoc de cultures… A la Franja, el moviment socio-polític que intenti recuperar el territori econòmicament, cultural i educativa, és qui s’endurà els sectors progressistes de la comarca, que a la vegada és l’únic que pot reconstruir la idea dels Països Catalans a la Franja.


-També s’ha intentat fer des de Catalunya, però les iniciatives encetades mai han acabat d’assentar-se.

L’aterratge d’institucions culturals catalanistes a la Franja sempre s’ha fet pensat des d’una òptica catalana o valenciana, però no pas franjolina. En canvi, també hi ha hagut gent que ho ha fet des de la Franja. El meu pare va ser membre fundador de l’Ascuma, l’Associació Cultural del Matarranya, però se’n va sortir quan es van adherir al Instituto de Estudios Turolenses. Ell no reclamava que l’Ascuma formés part de les institucions catalanes, perquè era conscient de la realitat, però tampoc volia supeditar-se a estructures provincials espanyoles com la Diputació de Teruel. L’ideal seria mantenir una realitat autònoma, defensar un punt de vista propi per a la Franja.


-Però hi ha una mancança de noves organitzacions que defensin aquest punt de vista a la Franja.

Costa molt perquè no hi ha generacions juvenils que es quedin a la Franja. Un tipus d’iniciativa molt potent seria que els habitants de la Franja en l’exili, la emigració, fossin els grans promotors dels projectes culturals.

Estació de Valljunquera (Font)

-La creació d’estructures supracomarcals seria eficient per articular el territori?

Tot el que té a veure amb la recuperació de la cultura i l’activació econòmica hauria de passar els límits comarcals per unificar poblacions catalanoparlants. Deixant de banda els Ajuntaments, que difícilment ho faran, s’ha d’establir un moviment ciutadà que reivindiqui la consciència de ser part de la Franja.
-A part de la llengua, què més uneix el Matarranya i les comarques veïnes?El paisatge, sens dubte. Té un paisatge molt característic, com definia molt bé Desideri Lombarte en els seus poemes. Trobem un tipus d’agricultura molt típic d’allà, arrelat en la cultura àrab. El paisatge marca la identitat.


-Com a persona que ha participat en la vida parlamentaria, existeix realment la voluntat del Parlament aragonès de reconèixer el català com a llengua oficial?

El seu discurs a favor del català és retòrica. Els partits progressistes de l’Estat espanyol, quan parlen de plurinacionalitat en realitat es refereixen a una atenció democràtica a les demandes de diferents col·lectius, en aquest cas lingüístics i culturals. M’explico: ells no creuen que hi hagi d’haver plurinacionalitat, però com a demòcrates són més receptius a les demandes populars. Això no és plurinacionalitat. Si s’ho creguessin de veritat, defensarien la llengua i la cultura digui el que digui la gent. Si el compromís de plurinacionalitat existís, l’educació del Matarranya hauria de ser tota en català. En canvi, cada hora de classe en català que s’arrenca és una victòria dels pares i mares davant un Govern que pot ser més o menys receptiu a la demanda. Però això no és plurinacionalitat ni pluriculturalitat. Per tant, és un recurs discursiu.


-Però hi ha gent que reivindica que l’Aragó és trilingüe.

Això no té res a veure amb entendre l’Aragó com a multicultural. En realitat només pretenen cobrir els espais progressistes. Si realment fos cert, la DGA hauria de tenir una conselleria amb continguts propis en català, per exemple. Això només s’aconseguirà si es planta la pròpia gent de la Franja.

-És a dir, reivindiquen la cultura de la Franja només ideològicament?

Això és un problema que sobrepassa la Franja. A Espanya, els sectors progressistes es declaren plurinacionals, però tenen zero credibilitat perquè no reconeixen les sobiranies múltiples. Com a mínim, existeixen tres realitats històricament ratificades, que són Euskal Herria, Galícia i els Països Catalans, que han de tenir sobirania pròpia encara que les seves decisions vagin en contra de l’Estat espanyol. Això seria plurinacionalitat.I pluricultural seria que allà on és parla èuscar, gallec o català, l’idioma vehicular fos aquest. Aragó és una plasmació d’aquesta negativa.


-Per què no hi ha assemblees locals de la CUP a la Franja?

No n’hi ha a la Franja ni pràcticament a la resta de Països Catalans llevat del Principat per una raó: l’acceleració del procés independentista. La construcció dels Països Catalans és un procés lent. Quan al Principat s’activa l’independentisme, activa una acceleració que deixa la resta de territoris políticament desubicats.Tot i així, hi ha molta gent de la Franja que participa en l’Esquerra Independentista. En termes proporcionals, deu tenir un percentatge de representació més alt que cap altre territori dels Països Catalans.


-Llavors el procés ha fet més evident la separació política autonomista?

Ha fet evident la diferència quant a estructures econòmiques i oportunitat política. Les Illes i el País Valencià no tenen una burgesia que hagi intentat competir amb Madrid amb un projecte de país contrari, i que fruit de perdre la competència, s’hagi fet independentista. A les Illes i el País Valencià la burgesia local es va afiliar al PP, i ha col·laborat amb Madrid per destruir el territori. A Barcelona la burgesia ha intentat col·laborar amb Madrid durant diferents períodes històrics, però ha quedat al marge en els últims 40 anys on els han pres tot el poder econòmic, polític i legislatiu. Llavors decideix fer-se independentista. Aquesta és la diferenciació amb la resta de Països Catalans.


-Com es pot tornar a equiparar la situació política entre Catalunya i la resta dels Països Catalans?

Primer s’ha de superar l’actual situació: esdevenint independents o bé que perdi l’opció independentista i hi hagi una crisi sociopolítica que torni a anivellar tots els Països Catalans. Si s’assoleix la independència de Catalunya, Espanya en pot sortit renovada o, com ha passat en els últims 500 anys, que es tanqui encara més i es torni menys democràtica. Això provocaria que molta gent a les Illes i al País Valencià evidenciés les dues opcions que tindrien: romandre en aquesta Espanya o apropar-se al model de la República Catalana.


-Molta gent de la Franja pensa que amb una frontera estatal d’acabaran les relacions amb Catalunya.

El concepte clàssic de l’estat que territorialment agafa tot el poder i marca molt el canvi de frontera ja no existeix. Tenim l’exemple de l’Hospital de la Cerdanya, que atén pacients de la Catalunya Nord i de la del Sud.A no ser que Espanya prohibeixi per als territoris catalanoparlants tot allò de la Catalunya independent, dubto molt que s’arribés a la situació que planteges.A més, que Catalunya va acollir molta emigració aragonesa i franjolina. A qui se li acut que cap independència suposarà el tall de relacions a nivell afectiu amb els nostres orígens? No és concebible.


-El que sí que podria passar és que la independència de Catalunya sigui un factor positiu per a la llengua a la resta de territoris catalanoparlants.

En aquest cas, tindrem una situació molt curiosa: una República catalana amb només la meitat de la població catalanoparlant, construïda des de la pluralitat lingüística, rodejada de territoris amb alts percentatges de parlants. Aquí l’Estat espanyol pot tenir un dels principals problemes, perquè Catalunya tensarà positivament la resta de comunitats catalanoparlants.


-Com per exemple?

S’hauran de mantenir els drets que existeixen actualment. Barcelona és la capital universitària, econòmica i cultural no només del Principat, sinó també de la resta de territoris. Per a la Franja ho és bastant més que Saragossa. A la República catalana, Barcelona seguirà exercint aquest paper, i esperem que amb un millor sistema universitari, més drets socials que permetin l’accés als estudis, una qualitat de l’ensenyament més alta…
-Gràcies Quim, per aquesta conversa que hem mantingut #AlaFresca.

Categories
Entrevistes A la Fresca

Francesc Serés: “Cal una voluntat política per articular culturalment la Franja”

Francesc Serés és un escriptor de Saidí, Baix Cinca, i establert a Olot, on treballa com a director de la Residència Faber. Serés forma part d’un grup d’escriptors franjolins en llengua catalana apareguts els últims anys, com Josep Anton Chauvell, la seua conveïna Mercè Ibarz, Jesús Moncada o Carles Terès. “La densitat fa sospitar”, confessa rient Serés. En els seus llibres ha deixat immortalitzades moltes històries pròpies de molts pobles de la Franja que, segons Serés, “no s’havien explicat mai”. Precisament això, les històries sense explicar, són el que per Serés fan de la Franja un territori tan favorable per la literatura.

Francesc Serés a les portes d’una antiga casa familiar a Saidí.


Què té la Franja que la fa territori d’escriptors?
Hi ha diversos factors. El primer, que és una zona que de manera natural ha mirat cap a Barcelona; és on hem anat part de la migració. Una vegada allà, jo vaig descobrir una cultura que no sabia que tenia. Existia una paret de paper, com les dels japonesos. Són parets opaques, però si t’hi recolzes cauen i descobreixes una altra realitat. Llavors, quan tornes a casa et sents en un terreny verge d’històries sense explicar.I en segon terme, tenir una formació només en literatura espanyola ha permès repensar-nos la literatura catalana. Sense l’obligació escolar podem descobrir la part de la seducció, molt important en la literatura. Actualment ets un dels escriptors franjolins més reconeguts i premiats. Has rebut un grapat de premis de les lletres catalanes, però des d’Aragó només vas tenir un reconeixement ara fa 15 anys.
No és una qüestió personal. És el nivell de deixadesa que tenen amb la llengua, però no només afecta el català. Això és transversal al nivell de protecció que l’Aragó ha donat a altres camps. És un símptoma de la mala gestió cultural, tot i que és cert que en el cas del català existeix una rancúnia històrica perquè ho veuen com una taca. El meu cas és una conseqüència més de la infravaloració del patrimoni propi.
És complicat escriure en català i ser reconegut a la Franja?
És molt difícil, perquè tot i que és un territori prolífic pel que fa a escriptors, la situació política no és favorable. A l’escola només hi han un parell d’hores de català a la setmana, has de lluitar contra mitjans de comunicació, contra l’administració… A Catalunya tens quatre nivells administratius que vetllen per la llengua: ajuntaments, consells comarcals, diputacions i la Generalitat. Ací no en tens cap. 
Si ets de la Franja, per guanyar-te la vida escrivint en català has de marxar al Principat?
Existeixen molts factors: el talent, la sort, l’editorial que et publica… Però sense cap dubte, és més fàcil en un lloc on no has de discutir sobre un fet tan ridícul com el nom del idioma. Allà trobes un ambient favorable, a més d’un camp de coneixement que entra en contacte amb naltres, com la llengua i la continuïtat cultural.
Què li falta a la Franja per aconseguir una cohesió cultural?
La Franja és un territori sense articular. La gent de Queretes té poc a veure en la gent del Campell. D’una punta a l’altra de la Franja tens quatre hores, però de costat a costat tens deu minuts, i això és molt difícil d’articular. Ha d’existir una voluntat política per superar aquest desavantatge.
A la Franja, la unitat política és una cosa, i la cultural n’és una altra.
Ací manen des de Saragossa, però això no vol dir que m’agrade ni que no puguem fer mil coses. La política no deixa de ser una convicció molt arrelada. Només demano que deixen escollir a la gent democràticament les seues idees, més enllà de la situació administrativa que tingue. És cert que des del punt de vista pràctic això té conseqüències: la llengua la tenim com la tenim, amb la campanya d’aculturalització, la immigració que arriba i no estàs escolaritzant en català… És una situació molt perillosa. De totes maneres, intento no ser pessimista i penso que el moviment independentista serà positiu per la llengua, perquè si som capaços de crear una protecció d’Estat per al català, tota esta zona participarà d’eixa protecció.

Portada de La Pell de la frontera.

A La pell de la frontera tractes les relacions socials i la realitat cultural de la Franja. És una qüestió d’experiències personals o una manera de documentar el territori?
Diria que és per les dues raons. Del tema de la immigració, ací no se n’havia parlat més enllà d’alguns articles de premsa. Jo el vaig tractar des de l’experiència que al poble havíem tingut amb la immigració, igual que a La Llitera o al Segrià. És una història que demostra que no hi havia discontinuïtat, podies trobar el mateix subjecte a Saidí i a Alcarràs, a Fraga i a Aitona, a Mequinensa i a Torrelameu. En aquest tema la frontera s’esvaïa i creava un espai molt propici per la literatura. A més, ho podíem explicar des de dins en primera persona. Jo vaig sentir la paraula ‘globalització’ durant els anys 93 o 94, quan estava fent la carrera. Llavors me’n vaig adonar que naltres ja portàvem deu anys globalitzats. Al llibre vaig explicar això, la nostra experiència. Petita i local, però és la nostra. 
Amb el projecte que has començat fa poc, la Residència Faber, què podeu aportar a la cultura nacional?
No teníem un espai com aquest, una residència institucionalitzada per atraure talent d’arreu del món per a que interactue amb el d’aquí. Ara hem d’aconseguir que al cap de l’any vingue un seguit de gent, unes 70 persones calculo. També ens encarreguen de buscar els homòlegs nacionals per realitzar l’intercanvi. A més, Olot és una ciutat molt cívica, amb una programació cultural estable, i això fa que esta gent s’emporte una imatge del país i que la transmete. Aquest no és l’objectiu principal, però ajuda a que vegin que no som una societat excloent, que els convidem a treballar amb nosaltres i ajudem en els seus projectes..
Lleida, la ciutat llunyana també per a la Franja?
Està claríssim. La capitalitat de Lleida és vital per naltres, perquè és el focus cultural, lingüístic, universitari… Al meu article me vaig queixar del fet que Lleida dimitís d’esta funció i es convertís en la capital d’uns terrenys deshabitats enormes, amb una densitat de població baixíssima. Tot i així, Lleida viu la mar de contenta, cosa que és letal per al territori. És una llàstima, perquè Lleida és una ciutat rica: té industria agroalimentària, té serveis, és nexe de comunicacions, té una universitat amb facultats molt importants… Però també té uns dirigents que no estan assumint la responsabilitat. I per acabar d’adobar-ho, ara amb Ciutadans a l’alcaldia, culturalment la ciutat quedarà coixa.
Però això no s’arrastra des de fa temps?
No sé quina és la causa i quin l’efecte. Si ve d’abans, s’ha acabat creant un caldo de cultiu propici perquè aparegue esta gent. I davant la deriva, han acabat unint Lleida a un projecte espanyol. Ací tenim una frase per a qui treballa per demés: “aquest treballant perdrà l’ofici”. Doncs els polítics lleidatans, treballant han perdut l’ofici.
Per què ha acabat Lleida així?
Perquè no és un país en xarxa i una ciutat pot triar desconnectar. Mentre no aconseguim crear un projecte de país connectat, serà molt difícil de canviar la situació de Lleida. Si el procés independentista se’n surt, espero que es reforcin les vies per ser un país enxarxat.
La situació que es viu a Lleida ciutat no és la mateixa que trobem a les comarques de Ponent. 
És un tema administratiu. L’esquema provincial, amb les seues capitals, s’ho està emportant tot. Això està assecant el territori, evitant repartir la riquesa i acaba redundant en el seu perjudici. S’ha de pensar com es reequilibra el territori des del punt de vista del coneixement. Això arrelarà la gent als pobles i crearà vincles amb el territori. Però si agafes un esquema espanyol, tindràs un país espanyol.
Moltes gràcies Francesc, i sort en el futurs projectes.

Categories
Entrevistes A la Fresca

“La Franja està patint un lingüicidi legal davant l’immobilisme general” [entrevista a Quim Gibert]

ENTREVISTA A JOAQUIM GIBERT

Joaquim Gibert és psicòleg i professor. Nascut a Arenys de Mar, fa anys que resideix a Fraga i n’és membre actiu del Casal Jaume I de la capital del Baix Cinca, a on destaca com a activista cultural en defensa de la llengua catalana. És autor de llibres com: “Qui estima la llengua la fa servir”, “Removent consciències” i coautor de diverses obres sobre el fet lingüístic als Països Catalans. Quim és una persona de conversa amena, pausada i contundent. Amb una gran capacitat de generar empatia, és un dels grans artífexs de que aquest curs escolar milers d’estudiants de la Franja disposin d’agendes en català, un projecte encetat per la Plataforma per la Llengua amb la col·laboració del Moviment Franjolí, el Casal Jaume I de Fraga i l’associació Clarió, amb el suport de la Diputació de Lleida. Des de tots els col·lectius implicats en el projecte volem agrair la gran tasca realitzada pel Quim.
Òscar Adamuz (Moviment Franjolí)

1-Com va néixer aquest projecte i a què respon la necessitat que l’alumnat de la Franja disposi d’agendes en català?

Neix d’una proposta intel·ligent de la Plataforma per la Llengua de fer costat a les comarques catalanoparlants més vulnerables en termes d’identitat lingüística. Respon a la necessitat que els alumnes de la Franja de Ponent interioritzin la llengua territorial, la catalana, com un recurs lingüístic útil, potent, propi, creatiu. I coneguin altres comarques de l’àmbit lingüístic tant de la Franja com de la resta dels Països Catalans. 


2-Respecte als continguts de les agendes, quins són els valors que interessaven de transmetre a les aules franjolines?

L’amor per la llengua autòctona, l’univers lingüístic del català, l’ecologia, les energies alternatives, la diversitat…


3-Com va funcionar el primer contacte amb els centres educatius i la posterior distribució de les agendes? Va haver-hi una bona resposta en general a la iniciativa?

Amb bons ulls va vist el primer contacte. Així com amb un punt de sorpresa i curiositat sana. Durant la distribució vaig notar agraïment i vam aprofitar l’avinentesa per aclarir detalls. En general, la resposta va ser bona.


4-Després del vet del govern aragonès a l’agost (per considerar que invadia competències d’Aragó) per posteriorment desdir-se a mitges, quins creus que foren els efectes negatius d’aquest posicionament de la DGA per a l’entrega efectiva de les agendes?

Els efectes negatius s’han girat en contra del govern aragonès: han fet el prèssec! Les agendes feia setmanes que estaven repartides en els centres escolars quan la DGA aixeca la llebre.

5-Com valores la feina en xarxa que s’ha fet amb gent d’altres col·lectius col·laboradors del projecte? Hi ha voluntat de seguir col·laborant?

Tant la tasca en xarxa com altres suports són fonamentals. La Franja de Ponent continuarà sent la Franja de Ponent si s’estableix lligams sòlids amb la resta dels territoris catalanoparlants culturalment actius.

6-Breument, com analitzes la situació de la llengua pròpia a l’ensenyament de la Franja i quines iniciatives creus que poden ajudar a augmentar-ne la presència?

El català a l’ensenyament a la Franja rep un tracte colonial. La llengua vehicular a l’escola és el castellà. I, per tant, la nostra llengua avança amb rapidesa cap a la substitució lingüística. Es tracta, en viu i en directe, d’un lingüicidi legal, que es produeix a l’Europa democràtica del XXI davant l’immobilisme gairebé general.

És imprescindible fer oficial, a tots els efectes, el català a la Franja. I prestigiar la llengua: transmetre la joia de ser catalanoparlants. Així com cercar urgentment complicitats, de primer ordre, entre la Franja i la resta de l’àmbit lingüístic. Les poquíssimes existents són insuficients.


7-Si poguessis tirar enrere el temps, vist el resultat final, quines coses canviaries del projecte per tal d’aconseguir una major presència d’agendes a l’escola?

És preferible fer la distribució de les agendes per mitjà de les AMPES, en tant que associació privada

.8-Per acabar, alguna anècdota quant a la distribució de les agendes als centres o amb la rebuda de la proposta…

Una senyora de Mequinensa em va preguntar com s’explicava que puguéssin ser de franc les agendes. I una docent, em va dir que a l’Aragó el dia dels Enamorats no era, de cap de les maneres, per sant Jordi. 

Moltes gràcies, Quim