Arxius de franja - Moviment Franjolí

Cosigolletes fragatines
La fal·lera d’en Santi Villas i Aribau (Fraga, 1971) per a ser un bon comunicador i un personatge popular data dels seus anys preadolescents, en el carrer de sant Sebastià de Fraga, allà on vivia sa jaia. I és que va ser a casa dels avis on lo Santi es va empescar una mena d’artilugi casolà de ràdio, aleshores anomenada galena, des de la qual va fer les primeres emissions. El senzill invent radiofònic va desvetllar simpaties entre el veïnat. Tant és així, que un dels locutors d’aleshores de Ràdio Fraga, a mitjan anys 80, el va convidar a integrar-se a l’equip . L’adolescent Santi Villas no s’ho va pensar dues vegades i es va treure de la butxaca Cosquillas con Santi Villas, títol d’un programa infantil que ha deixat un bon record.
Quim Gibert

Òscar Adamuz/MF
-Comencem pels orígens, quina és la vinculació actual d’en Santi Villas amb el seu poble de naixement ? Visita Fraga sovint?

Doncs la veritat és que no la visito massa perquè ara és més còmode que els meus pares(que són dos)pugen a Barcelona a vore els nens, a vore els seus fills i aleshores és més còmode, però és una cosa que sé que he de refer, replantejar i recuperar.

– Manuel Campo-Vidal, Mari Pau Huguet, Duran i Lleida, vostè mateix, la seva germana Thaïs, diversos escriptors, etc… com s’explica que d’un territori tan petit com la Franja n’hagin sortit professionals tan mediàtics?

M’imagino que de tots els territoris, grans o petits, surten professionals per a la comunicació. Espero que sigui així i sempre de cada territori ha de sortir gent per poder defensar-lo. Per altra banda, no crec que estigui a l’alçada de tots aquests noms que has posat a la mateixa que jo, però moltes gràcies.

-Després de tants anys «fent tele», si tira la mirada enrere com pensa que l’opinió pública recordarà la feina d’en Santi Villas ?

Doncs mira, això sí que és una cosa complicada. Jo crec que encara hi ha gent que em recorda com el d’arreglar el mur de les 1000 i una (TV3). M’imagino que la gent et recorda perquè t’has fet més popular o més famós en un determinat moment, però això també és generacional i, per tant, et recorda la generació que ho va viure i ho va gaudir. Les altres doncs, no saben segurament ni qui ets i les noves ja et dic jo que ni idea.

-I ara mirant en el present i el futur, quins projectes té entre mans i com definiria la tele que es fa en el segle XXI?

Projectes entre mans no es que en tingui massa, perquè nosaltres anem fent el que ens van encarregant. Volia dir que no és una qüestió molt voluntària, sinó que depenem que ens contractin per part televisiva i, per altra banda, jo també treballo al darrera de les càmeres creant format. Intento crear idees, formats de programes doncs, per millorar una mica la televisió que es fa ara, que considero que és bona però que cada cop és més precària i això afecta a la qualitat d’una manera directa.

-Tornant a la Franja, la qüestió de la llengua pròpia i la seva denominació sempre és polèmica. Què n’opina al respecte?

Jo crec que la polèmica de que uns tenen llengua pròpia i els altres no només la tenen els que no la saben. Jo considero que des de la Franja i des de Catalunya, que hem parlat vàries llengües a la vegada i les hem après, no s’ha tingut cap problema pel fet de rebaixar-ne cap d’elles. Clar, jo crec que rebutjar el que no coneixes i el que no saps és el que et fa por no poder d’aprendre. Aleshores jo amb això no he tingut mai cap problema però crec que és una qüestió d’inseguretat. Diguéssim, que si s’hagués fet un esforç perquè tothom parlés les llengües d’un mateix estat ( en el cas de l’Estat espanyol), no tindríem tants problemes. Hi seríem més cultes, més savis, més llestos i més de tot

-A una entrevista que li van fer a la Thaïs Villas a TV3 («Al cotxe»/Eloi Vila), ella reconeixia que el fet de parlar català en alguns programes treballant i visquent principalment a Madrid havia fet que algú l’advertís que la titllarien de «catalana». A vostè també l’ha passat alguna situació semblant?

Torno a dir el mateix, aquesta qüestió és una qüestió cultural i d’inseguretat per part dels altres perquè ningú a Madrid se sorprèn de que un françès parli amb la seva mare en francès per telèfon quan truca, però quan tu parles amb la teva mare en català algú segur que et diu :”Ah, però parles amb la teva mare en Català!” (en espanyol, per suposat) i la gent es continua sorprenent, però això és perquè no tenen assumit que és un idioma, una llengua i perquè tampoc s’ha interessat per entendre-ho ni ningú els hi ha fet que s’hi interessessin per part de les autoritats pertinents.

-Quant a l’espai de comunicació en català, per què encara no hi ha plena reciprocitat dels canals en la nostra llengua ni la coordinació dels diferents ens audiovisuals autonòmics, com sí que passa en altres regions europees (Flandes, Països Baixos, etc)?

Home, jo crec que perquè hi hagi reciprocitat hi ha d’haver una voluntat, un principi de voluntat per aconseguir-ho i, en aquest cas de la llengua catalana, jo crec que la voluntat total per totes bandes no hi és complerta, per tant la reciprocitat és més difícil, no impossible però és més difícil.

-Per acabar, com està afectant al món de la cultura i els mitjans la nova situació provocada per la COVID-19 i quines mesures, ajudes o recomanacions pensa que podrien ajudar a preservar-lo?

Preservar la cultura és una qüestió absolutament política i a més a més molt necessària perquè un poble culte és un poble molt millor . I està clar que la cultura ha jugat un paper decisiu en tota aquesta etapa de confinament, perquè se n’ha consumit molt i ha ajudat molt a passar una situació molt complicada, però la política o les institucions la continuen veient com la vella o sigui com un element a més a més, com un “adorno” voldria dir, no com a base d’algun assumpte molt important, i a això li hem d’afegir el fet que durant aquest confinament la gent ha consumit cultura de forma tancada, individual i privada etcètera etcètera. I clar, consumir la cultura ara de forma pública als teatres, als cinemes, als concerts, etcètera( amb la por el contagi), fa que tot és alentit i molt més. Però jo confio que (tot i que estem construint una societat cada cop més individualista ,més tancada, més a casa, més per tu i la teva pantalla) al final l’ésser humà s’ha de socialitzar i ,per tant, quan es passi aquesta moda del “jo decideixo el que veig, quan vull, com vull, etcètera” tornarem a compartir. Si no, jo crec que estem morts com a societat perquè una societat és un grup no individus junts però separats , en realitat.

I ja en temps de descompte, quina és la persona que més admira a nivell professional ?

De veritat que no sóc una persona que sigui admiradora d’un personatge en concret. Jo, a nivell professional, he vist treballar molta gent, he escoltat a molta gent a la ràdio, he vist a molta gent a la tele i si em fas triar una persona que jo crec que a mi (per generació, per edat i pel que sigui), sempre vaig pensar que era un innovador televisivament parlant, aquest seria Jesús Hermida, que és un senyor que crec que va fer coses molt noves a la televisió quan ningú les feia, com per exemple des d’un programa de matí de cinc hores a uns informatius de nit completament diferents, o sigui a nivell d’evolució, innovació, risc i canvi crec que era un home que el que devia fer quan treballava era això és el que es faI per tant això és el que no podem fer i hem de buscar alternatives i a l’home l’has trobada

Francesc Serés és un escriptor de Saidí, Baix Cinca, i establert a Olot, on treballa com a director de la Residència Faber. Serés forma part d’un grup d’escriptors franjolins en llengua catalana apareguts els últims anys, com Josep Anton Chauvell, la seua conveïna Mercè Ibarz, Jesús Moncada o Carles Terès. “La densitat fa sospitar”, confessa rient Serés. En els seus llibres ha deixat immortalitzades moltes històries pròpies de molts pobles de la Franja que, segons Serés, “no s’havien explicat mai”. Precisament això, les històries sense explicar, són el que per Serés fan de la Franja un territori tan favorable per la literatura.

Què té la Franja que la fa territori d’escriptors?
Hi ha diversos factors. El primer, que és una zona que de manera natural ha mirat cap a Barcelona; és on hem anat part de la migració. Una vegada allà, jo vaig descobrir una cultura que no sabia que tenia. Existia una paret de paper, com les dels japonesos. Són parets opaques, però si t’hi recolzes cauen i descobreixes una altra realitat. Llavors, quan tornes a casa et sents en un terreny verge d’històries sense explicar.I en segon terme, tenir una formació només en literatura espanyola ha permès repensar-nos la literatura catalana. Sense l’obligació escolar podem descobrir la part de la seducció, molt important en la literatura. Actualment ets un dels escriptors franjolins més reconeguts i premiats. Has rebut un grapat de premis de les lletres catalanes, però des d’Aragó només vas tenir un reconeixement ara fa 15 anys.
No és una qüestió personal. És el nivell de deixadesa que tenen amb la llengua, però no només afecta el català. Això és transversal al nivell de protecció que l’Aragó ha donat a altres camps. És un símptoma de la mala gestió cultural, tot i que és cert que en el cas del català existeix una rancúnia històrica perquè ho veuen com una taca. El meu cas és una conseqüència més de la infravaloració del patrimoni propi.
És complicat escriure en català i ser reconegut a la Franja?
És molt difícil, perquè tot i que és un territori prolífic pel que fa a escriptors, la situació política no és favorable. A l’escola només hi han un parell d’hores de català a la setmana, has de lluitar contra mitjans de comunicació, contra l’administració… A Catalunya tens quatre nivells administratius que vetllen per la llengua: ajuntaments, consells comarcals, diputacions i la Generalitat. Ací no en tens cap.
Si ets de la Franja, per guanyar-te la vida escrivint en català has de marxar al Principat?
Existeixen molts factors: el talent, la sort, l’editorial que et publica… Però sense cap dubte, és més fàcil en un lloc on no has de discutir sobre un fet tan ridícul com el nom del idioma. Allà trobes un ambient favorable, a més d’un camp de coneixement que entra en contacte amb naltres, com la llengua i la continuïtat cultural.
Què li falta a la Franja per aconseguir una cohesió cultural?
La Franja és un territori sense articular. La gent de Queretes té poc a veure en la gent del Campell. D’una punta a l’altra de la Franja tens quatre hores, però de costat a costat tens deu minuts, i això és molt difícil d’articular. Ha d’existir una voluntat política per superar aquest desavantatge.
A la Franja, la unitat política és una cosa, i la cultural n’és una altra.
Ací manen des de Saragossa, però això no vol dir que m’agrade ni que no puguem fer mil coses. La política no deixa de ser una convicció molt arrelada. Només demano que deixen escollir a la gent democràticament les seues idees, més enllà de la situació administrativa que tingue. És cert que des del punt de vista pràctic això té conseqüències: la llengua la tenim com la tenim, amb la campanya d’aculturalització, la immigració que arriba i no estàs escolaritzant en català… És una situació molt perillosa. De totes maneres, intento no ser pessimista i penso que el moviment independentista serà positiu per la llengua, perquè si som capaços de crear una protecció d’Estat per al català, tota esta zona participarà d’eixa protecció.

A La pell de la frontera tractes les relacions socials i la realitat cultural de la Franja. És una qüestió d’experiències personals o una manera de documentar el territori?
Diria que és per les dues raons. Del tema de la immigració, ací no se n’havia parlat més enllà d’alguns articles de premsa. Jo el vaig tractar des de l’experiència que al poble havíem tingut amb la immigració, igual que a La Llitera o al Segrià. És una història que demostra que no hi havia discontinuïtat, podies trobar el mateix subjecte a Saidí i a Alcarràs, a Fraga i a Aitona, a Mequinensa i a Torrelameu. En aquest tema la frontera s’esvaïa i creava un espai molt propici per la literatura. A més, ho podíem explicar des de dins en primera persona. Jo vaig sentir la paraula ‘globalització’ durant els anys 93 o 94, quan estava fent la carrera. Llavors me’n vaig adonar que naltres ja portàvem deu anys globalitzats. Al llibre vaig explicar això, la nostra experiència. Petita i local, però és la nostra.
Amb el projecte que has començat fa poc, la Residència Faber, què podeu aportar a la cultura nacional?
No teníem un espai com aquest, una residència institucionalitzada per atraure talent d’arreu del món per a que interactue amb el d’aquí. Ara hem d’aconseguir que al cap de l’any vingue un seguit de gent, unes 70 persones calculo. També ens encarreguen de buscar els homòlegs nacionals per realitzar l’intercanvi. A més, Olot és una ciutat molt cívica, amb una programació cultural estable, i això fa que esta gent s’emporte una imatge del país i que la transmete. Aquest no és l’objectiu principal, però ajuda a que vegin que no som una societat excloent, que els convidem a treballar amb nosaltres i ajudem en els seus projectes..
Lleida, la ciutat llunyana també per a la Franja?
Està claríssim. La capitalitat de Lleida és vital per naltres, perquè és el focus cultural, lingüístic, universitari… Al meu article me vaig queixar del fet que Lleida dimitís d’esta funció i es convertís en la capital d’uns terrenys deshabitats enormes, amb una densitat de població baixíssima. Tot i així, Lleida viu la mar de contenta, cosa que és letal per al territori. És una llàstima, perquè Lleida és una ciutat rica: té industria agroalimentària, té serveis, és nexe de comunicacions, té una universitat amb facultats molt importants… Però també té uns dirigents que no estan assumint la responsabilitat. I per acabar d’adobar-ho, ara amb Ciutadans a l’alcaldia, culturalment la ciutat quedarà coixa.
Però això no s’arrastra des de fa temps?
No sé quina és la causa i quin l’efecte. Si ve d’abans, s’ha acabat creant un caldo de cultiu propici perquè aparegue esta gent. I davant la deriva, han acabat unint Lleida a un projecte espanyol. Ací tenim una frase per a qui treballa per demés: “aquest treballant perdrà l’ofici”. Doncs els polítics lleidatans, treballant han perdut l’ofici.
Per què ha acabat Lleida així?
Perquè no és un país en xarxa i una ciutat pot triar desconnectar. Mentre no aconseguim crear un projecte de país connectat, serà molt difícil de canviar la situació de Lleida. Si el procés independentista se’n surt, espero que es reforcin les vies per ser un país enxarxat.
La situació que es viu a Lleida ciutat no és la mateixa que trobem a les comarques de Ponent.
És un tema administratiu. L’esquema provincial, amb les seues capitals, s’ho està emportant tot. Això està assecant el territori, evitant repartir la riquesa i acaba redundant en el seu perjudici. S’ha de pensar com es reequilibra el territori des del punt de vista del coneixement. Això arrelarà la gent als pobles i crearà vincles amb el territori. Però si agafes un esquema espanyol, tindràs un país espanyol.
Moltes gràcies Francesc, i sort en el futurs projectes.