Jota, alfombres, vaquilles… Estos son los temes «culturals» que preocupen als candidats de PSOE, PP, PAR i Vox a l’alcaldia de Tamarit de Llitera, tal com han feit palès en el debat organitzat per Somos Litera Radio. En canvi, menos pareix preocupar-los dos elements que fan de Tamarit lo lloc que avui coneguem i que cauen a bocins, un en sentit figurat i l’altre literalment: el català i el Casc Antic.
Perquè la part vella tamaritana é una autèntica joia que, ben cuidada, atraurie amants de la història i l’arquitectura d’arreu. En esto cas, la degradació i destrucció del patrimoni é evident només caminant per un Casc Antic que, a més a més, està catalogat com a conjunt d’immobles de valor historicoartístic. Una denominació que, per altra banda, no garantís la supervivència de les seues construccions.
Una prova evident d’esta pèrdua històrica é, entre d’altres, l’esfondrament de Casa Berdié, a finals de l’any 2020 i del que va donar fe Guillermo Juberías Gracia en un article p’al número 35 d’Artigrama, la revista del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Saragossa. Casa Berdié, explique Juberías, ere una de les nombroses cases senyorials de Tamarit que s’han vist abandonades durant les últimes dècades, per culpa del despoblament.
«És necessari d’assenyalar com la pèrdua d’esto tipo de construccions conduís a l’aniquilació d’un entramat urbà històric i d’edificacions que constituïssen un document indispensable p’a l’estudi de formes de vida passades», assenyale Juberías al seu treball.
Estes cases pertanyen a particulars que, bé per ragons econòmiques o bé per dixadesa, no se’n fan càrrec d’un manteniment adequat a les necessitats d’uns edificis tan antics. Astí é quan, a parer meu, haurie d’entrar l’Ajuntament i, mitjançant ajudes autonòmiques o provincials, arribar a un acord en ixes famílies per tal que se pugue recuperar una memòria que està caiguent a bocins: rehabilitar els edificis en diners públics a canvi de convertir-los en espais visitables, cedir-los i aprofitar-se d’una rebaixa en els impostos locals… Mil i una idees en les quals s’hauria de començar a treballar antes que sigue tardi.
Però, si parlem de cultura a qualsevol lloc de la Llitera, el tema de la llengua hauria d’aparèixer. En canvi, al pròxim alcalde de Tamarit poc li preocupe que als seus carrers cada vegada se sinte menos català, que la transmissió generacional s’estigue trencant (‘Els usos lingüístics a la Franja, 2014’) o que els forasters no troben una pressió social prou forta com p’a que l’aprenguen, contribuint a la dissolució de la llengua en el seu entorn: menor o igual número de parlants entre més habitants.
Entre les mesures a adoptar hi trobem escoltar la veu ciutadana a través de projectes participatius, consultar el tema en experts, buscar la col·laboració en entitats culturals i científiques… De ben segur que en una mica de voluntat ne podríen eixir moltes. Però la més ràpida i senzilla sirie no canviar de llengua a l’hora de fer actes públics. Per exemple, al Mercat Medieval que s’organitze a la capital lliterana cada any. O algú creu que a l’edat mitjana, a Tamarit, s’hi parlave alguna cosa que no fos català? Un altre gran esdeveniment tamarità é la trobada de màgos de cada mes de març, a la que acudissen artistes de tot arreu, tamé catalanoparlants. Per què no poden fer el seu espectacle en català?
Està molt bé defendre el patrimoni cultural tamarità, alcaldables, com la jota o les alfombres (del maltractament animal n’hauríem de parlar en un altre moment), però per sort ixes expressions avui dia encara tenen salut. En canvi, altre se mos esfumen com l’arena entre els dits. Hi ha quatre anys pel davant p’a posar-li solució.
