Categories
Opinió

L’opinió del Joaquim Torrent – L’ensenyament de la llengua a la Vall de l’Isàvena

En relació amb l’ensenyament de la llengua a la Vall de l’Isàvena, algunes consideracions: Lluny de les elaboracions virtuals tenim la realitat dels parlants i la intel·ligibilitat mútua, i resulta evident que quan aquesta intel·ligibilitat és recíproca en més d’un 90% i s’acosta al 100% estem parlant de la mateixa realitat, llengua o diasistema.

De fet, un diasistema té una mateixa llengua en els orígens, si voleu una “protollengua”, que per avatars historicopolítics n’ha esdevingut dos, o més , llengües oficialment diferents -com és el cas de l’escandinau o del gallegoportuguès-, tot i que mútuament intercomprensibles, com seria el cas també de l’occità, el català i el ribagorçà sud-occidental -malgrat l’exigüitat de parlants d’aquest darrer. Pel que fa, concretament, a les parles de l’Isàvena encara es mantindrien dins l’àmbit del domini català, i , com ja hem apuntat, la intel·ligibilitat mútua amb la resta de parlants del domini s’acostaria al 100%, a anys llum, per exemple, de certs dialectes d’altres llengües mútuament inintel·ligibles, però que per raons polítiques s’ha convingut a designar com a “dialectes”; les mateixes raons que es troben en els intents d’incloure les parles de l’Isàvena en una nova i artificiosa realitat lingüística diferenciada.

I concretament a l’escola -per a desfer suspicàcies infundades- no caldria emprar exclusivament l’estàndard, es podria començar en la parla local en els cursos més baixos i fer els dos registres, que són complementaris, en els cursos més alts.

No podem caure en un ultralocalisme aïllant i esterilitzant. La gent de l’Isàvena té tot el dret a compartir la llengua i cultura comuna amb la resta de gent del nostre domini lingüístic; no s’hi val de fer cap xantatge amb l’excusa que tenen una parla situada a l’extrem.

Tota llengua necessita un estàndard -sense estàndard la desaparició és ben segura- i més en el s. XXI; la fragmentació mos porta inevitablement a la desaparició, per això els que promouen l’extinció de llengües advoquen tant per l’ultralocalisme. I per això també, sense insistir en nominalismes, caldria no desviar-se de l’ortografia fabriana, cosa que no està renyida amb adoptar localismes. Crear noves llengües sense una base sòlida de cap tipus seria caure en una greu irresponsabilitat, ja en tenim prou amb els del “chapurriau”.

Joaquim Torrent, geògraf i membre del Moviment Franjolí

Categories
Caminar per la Franja

[Caminar per la Franja] Un dia per la ribera de l’Isàvena

Toni Coll (Pont de Suert) es membre del Moviment Franjolí, que ens apropa el Pirineu franjolí a les xarxes. La bellesa de llocs desconeguts perduts per la Ribagorça i la seva estima pel Pirineu ens fan transportar-nos a una nova manera d’entendre el Pirineu i la Franja de Ponent.

Aquesta excursió serà molt curta i un bon complement per qui visiti la ribera d’Isàvena; Roda d’Isàvena, Beranui i/o el monestir d’Ovarra.
Per això en arribar a les Ferreries creuarem el riu i seguirem la carretera local direcció Calbera. Un cop allà, el primer que tenim és l’església de Sant Andreu de Calbera, del s.XI. I si ens fixem, en el punt més elevat del poble veiem lo castell.

Poble de Calbera, Beranui (la Ribagorça)
Castell de Calbera

Un cop visitat Calbera ens dirigim carretera avall fins a la primera corba d’on surt una pista direcció Castrocit. A uns 500m agafeu la pista de l’esquerra (pot ser que hi hagi una valla) i seguiu fins els prats d’on veureu el que sembla una quadra.

És coneix per dos noms, la quadra de Carrera o l’ermita de Santa Maria de Calbera. I és que si mirem per radera descobrim un absis.

Per entrar-hi busqueu aquesta porta.

És una excursió molt fàcil i apte pels més petits. És un lloc molt maco i envoltat d’un gran paisatge.

Categories
Opinió

L’opinió del Joaquim Torrent – Cal tornar-nos a posar les piles

Amb aquesta missiva voldria expressar-vos la meua preocupació per l’actual situació sociolingüística de la Franja, que pateix una gran problemàtica demogràfica, en uns llocs, la majoria, per despoblament i envelliment, i en uns altres, concrets, per la instal·lació de nouvinguts que ignoren les nostres especificitats lingüisticoculturals. Per això mateix crec que caldria incidir més en aquestes qüestions.

La nostra situació dista molt de qualsevol “normalitat”; així, darrerament, estan apareixent símptomes inquietants, un dels quals seria la cada cop més estesa manca de transmissió lingüística intergeneracional, aparellada amb els nous temps i els canvis demogràfics abans esmentats. Un fenomen al qual l’escola, en el nostre cas, amb unes franges horàries sempre limitades pel que fa a l’ús i ensenyament del català, no hi pot fer front. Tot i que una altra cosa seria si es pogués implantar la immersió en la parla pròpia, tal com per exemple passa a la Val d’Aran.

I, l’escola a banda, no podem deixar passar per alt que els nous temps no ajuden gens, amb el relegament de les activitats tradicionals i la seua substitució per altres deslligades de la terra i el medi. Juntament amb la manca generalitzada, pel que fa a la Franja, però extensible a molts altres llocs del nostre domini lingüístic, de valoració del nostre llegat cultural.

D’aquí la necessitat de més implicació social per part de tothom, de veure’ns obligats a incidir més en la nostra realitat circumdant, malgrat que molts cops esdevinga una tasca repetitiva i feixuga; als grans mals, grans remeis! Cal trencar la llosa de la indiferència, una indiferència per part de qui ens circumda que ens fa molt de mal socialment i, també, a nivell particular… Cal ser insistents i, fins i tot, pesats, especialment amb aquells que tenen responsabilitats i s’inhibeixen a favor de la rutina diària i d’un “laissez faire” que es revela com més passa el temps més nociu. Cal que ens posem -tots, i jo el primer- les piles! De fet, no ens les hauríem hagut de traure mai.

Joaquim Torrent, geògraf i membre del Moviment Franjolí