Etiqueta: La Nostra Franja

Categories
Opinió

[Opinió] Francesc Ricart – Estiu

Quina calor! Com amb el ‘bon dia’, tots ens entenem de Fraga fins a Maó. Passeu-me aquest rodolí tan dolent, però deixeu que agafe el fil de l’estiu.


Els estius, a Fraga, l’inoblidable i sempre necessari Josep Galan aprofitava per parar l’ham i guanyar adeptes i paraules. Segur que m’enteneu: feia proselitisme lingüístic totes les hores del dia, parlant amb la gent, fent-los veure evidències… Aquest estiu m’hi ha fet pensar en sentit oposat amb l’episodi gloriós de Pablo Casado. Galan aprofitava l’estiu per guanyar adeptes a la nostra bona causa; contràriament, el senyoret del PP l’ha aprofitat per esvalotar el galliner a les Balears i, és clar, també fins a Guardamar. El “senyorito madrileny” segons l’ IEC va fer una demostració d’ignorància o mala fe. No crec en la ignorància del líder “popular” tot i la brama del seu currículum universitari que corre des de fa temps. És mala fe, una mala llet condensada amb l’objectiu clar de negar l’ evidència lingüística que des de Fraga a Maó parlem la mateixa llengua. I aquest home no vol saber res d’evidències ni d’autoritats com la de la (seua) RAE que fa més de quaranta anys ho va deixar escrit perquè els ignorants no hi tornessen…


A la Franja n’estem ben servits, d’ignorants. A sovent fem broma dels del “xapurriau” amb el “catxirulo” que es posen els aragonesos detractors del català; però no va només d’ignorància, (sempre) va de mala fe. I sempre amb el mateix fi, la negació de l’altre, de l’evidència de la llengua catalana que es parla a la Franja … Tot plegat, però, no és cap broma i, de fet, a nosaltres ens hi va tot. Nosaltres -i deixeu que em pose transcendent- des de Salses a Guardamar necessitem reivindicar-nos en la nostra llengua que és el senyal d’identitat; per això aquest estiu, amb la calor, ens hem tornat a emprenyar quan l’aturada a la immersió lingüísitca a Catalunya Nord, amb l’estirabot de Pablo Casado, o l’episodi de fa pocs dies al País Valencià , a Moncofa, on uns turistes madrilenys han tingut prou autoritat per aturar una obra de teatre perquè els ofenia que fos en valencià… ; o amb el cas del “nostre xapurriau” amb el documental sobre la Torre de Vilella que compta amb el popular actor Ferran Rañé de col·laborador necessari.


Aquests episodis no són “d’’estiu”, malauradament són “de tot l’any” i són efectes i mostres d’un fet que també ha eixit aquests dies als mitjans: les dades referides als usuaris de la llengua catalana que a tot arreu, començant pel Principat, ens diuen que l’ús de la llengua recula sense aturador; a les comarques de la Franja potser no és tan significatiu, però els treballs de Natxo Sorolla, el nostre sociolingüista, ens avisen de fa temps que el retrocés del català a ca nostra també està en perill, entre moltes més coses, perquè retrocedeix d’una manera alarmant el traspàs familiar de la llengua pròpia. Deixem-ho ací.


Com s’està sentint aquests dies de calor, som en un moment greu per a la llengua catalana i, doncs, per a tot el que significa: cal una operació decidida per remuntar la situació, campanyes de sensibilització i d’implicació d’administracions, entitats…, de tothom! Ens cal molt material de la fusta modalitat Galan que “funcioni” tot l’any des de Fraga fins a Maó.

Categories
#FRANJAENMOVIMENT

MANIFEST PEL MANTENIMENT DE L’ART DE LA FRANJA AL MUSEU DE LLEIDA

Davant del recent trasllat de les últimes peces de la Franja de Ponent cap a Barbastre, el Moviment Franjolí i el Casal Jaume I de Fraga volem fer les consideracions següents:

1. Denunciem que les  peces originàries de parròquies de la Franja han estat sostretes del Museu de Lleida.

2. Amb aquesta acció, fruit d’una sentència judicial encara provisional, es consuma l’espoli patit des de l’any 1995 per deslligar els béns de la Franja de Lleida, referent històric i cultural de les nostres comarques.

3. Volem argumentar que aquestes obres mai no han tingut relació amb el museu Diocesà de Barbastre-Montsó, i que aquesta decisió judicial i política deixa als ciutadans de la Franja sense tenir part del seu patrimoni artístic a prop.

4. Reclamem la tornada de les obres d’art al Museu de Lleida, fet que s’explica per la pertinença al Bisbat de Lleida durant més de 8 segles de les comarques franjolines veïnes.

Transmetem la voluntat d’ampliar el consens amb la resta del món cultural i associatiu pel bé del nostre patrimoni històric i artístic.

Categories
Editorial

[EDITORIAL] El negacionisme lingüístic modern o com no voler dir català – Per José Ramón Noguero

José Ramón Noguero (Tamarit de Llitera) – És el Fundador del Moviment Franjolí juntament amb l’Òscar Adamuz i actualment s’encarrega de l’Àrea Interna i Tècnic de les Xarxes Socials del Moviment. Actualment estudia Enginyeria Informàtica a l’Universitat de Lleida.

El no voler dir que a la Franja de Ponent es parla el català no és nou, ni utilitzar expressions com xapurriau, utilitzar localismes (com tamarità o fragatí) o el terme aragonès oriental i fins i tot aragonès, com si el que parlen a la Vall d’Ansó és el mateix que al Matarranya. Ja fa quaranta anys que ens barallem per dir-li el nom a la cosa que parlem, quan des de fa quasi un mil·lenni que mos entenem amb els de Lleida o València.
Darrerament, amb procés d’autodeterminació català, hi ha hagut un augment d’aquest espectre per reivindicar l’aragonesitat de les nostres terres, amb la creació de l’associació dels amics del chapurriau, la darrera transformació de la “FACAO” o el “NO HABLAMOS CATALÁN” al Matarranya o l’ambigüitat que últimament s’instal·la a les institucions lliteranes i ribagorçanes amb retolació gramatical més pròpies de l’aragonès que del català occidental o ribagorçà. Aquestes bajanades que busquen l’extinció dels nostres parlars i posteriorment la desaparició de la nostra llengua, utilitzant l’aragonès com a tapadera.
Tamé és interessant veure com defensa últimament el govern aragonès l’idioma aragonès com a únic i genuí del territori, com podem observar en la llei d’actualització dels drets històrics d’Aragó o els cartells oficials on només es retola en castellà i aragonès, es deixa en stand-by el català i ni es nomena durant el mandat de Lambán.
Tots aquests fets fan que el català a la Franja estigui igual que protegit que fa 40 anys, i mentre el govern aragonès, el regionalisme secessionista del PAR i la nova dreta espanyola fan i desfan com volen, la Generalitat de Catalunya fa cas omís a aquesta situació, i en aquesta situació ens trobem ara, mantenen la política del govern PP-PAR i les comarques i municipis franjolins segueixen fent la seua.
El fet de parlar català pareix que molesta i mentre uns neguen que es parla, altres li diuen una altra cosa i tamé que li diuen aragonès per a no sentir-se exclòs a la realitat aragonesa. La gran majoria que refusen el dir que la seua llengua és el català és pel últim motiu, com què són aragonesos es pensen que si diuen que la seua llengua és el català se sentiran menys aragonesos i així faran cas des de Saragossa, quan allà només existeixen ells i la seua mentalitat centralista pròpia del sistema jacobí.
Per això el que cal és tornar a reafirmar-nos com a catalanoparlants i defensar els nostres costums, no hem de caure en la trampa que com ara està de moda ser diferents a Catalunya, oblidar la nostra llengua. No podem renunciar a la llengua que parlem amb la nostra família, els nostres amics i coneguts, no el reculem a què parlem “com a podem” o el diguem “chapurriau” o fins i tot aragonés que ja es el màxim en les bajanades que diuen aquesta gent.
Hem de defensar el nostre dret a què la nostra llengua tingui la seua oficialitat i tot el que comporta, hem de fer-nos dignes de la nostra llengua, que és la mateixa a Catalunya, País Valencià, Andorra, Illes Balears, Catalunya del Nord i L’Alguer.
Naltres, com a Moviment Franjolí seguirem fent Franja i defensant el nom que es mereix la nostra llengua, el Català.