Etiqueta: La Nostra Franja

Categories
#FRANJAENMOVIMENT Editorial

DECÀLEG PER A SALVAR LA LLENGUA CATALANA A LA FRANJA DE PONENT

El pròxim 28 de maig hi ha eleccions municipals i autonòmiques a la comunitat autònoma d’Aragó i, per tant, els pobles de la Franja de Ponent veuran renovats els seus representants polítics en l’àmbit local.

Moltes vegades els mesos abans dels comicis hi ha una febre per demostrar que es fan coses pel poble i se n’aprofita per arreglar algun carrer o inaugurar algun equipament públic per fer gala davant la ciutadania que s’està treballant…

Ara bé, a nivell lingüístic veiem com, any rere any, els responsables públics segueixen sense preocupar-se per normalitzar la situació de la llengua pròpia de la Franja, el català. Força enquestes ja fa temps que revelen que la llengua està patint un retrocés i que hi ha un trencament de la transmissió lingüística per via familiar. Tot i això, els deures segueixen sense fer-se i, a risc de clamar al desert, anomenarem unes deu propostes que podrien ajudar a la situació del català a la Franja. Algunes són molt recurrents però , certament, no per això menys necessàries.

ESCOLA El pal de paller, la base des de la qual construir una nova situació. S’ha demostrat que , tot i que té un vessant positiu, l’actual situació d’ensenyament voluntari del català és precària i insuficient. Que el català fos reconeguda com a llengua vehicular seria l’objectiu.

CATALÀ OFICIAL Reconèixer un estatus digne per la llengua de la Franja ha de passar per tenir aquest objectiu al cap, per aconseguir unes garanties lingüístiques que ara per ara són absents i discrimina els parlants de català.

RETOLACIÓ PÚBLICA Un vell anhel que va avançar tímidament els anys vuitanta i que, a dia d’avui, està totalment desfasat. Una llengua necessita un imaginari col·lectiu que ompli de referents a la societat amb expressions pròpies. El català ha d’estar present als carrers.

TOPONÍMIA Tot l’esforç que es va fer per recuperar i utilitzar els noms dels pobles en llengua catalana sembla que s’ha tombat de fa dècades, on hi ha poblacions catalanoparlants on s’ha popularitzat el topònim en castellà, encara que en aquesta llengua perdi el sentit etimològic original. Vall-de-roures podria ser un bon exemple d’aquest fet.

ADMINISTRACIÓ L’ús del català als plens municipals hauria de ser la norma, no l’excepció. El ciutadà catalanoparlant hauria de poder comunicar-se amb els estaments públics en la seva llengua per realitzar qualsevol gestió.

MITJANS DE COMUNICACIÓ La situació en aquest àmbit és especialment dramàtica, donat que en ple segle XXI si no tens presència als mitjans tradicionals o a les xarxes i canals més recents, la teva realitat lingüística no existeix en l’àmbit públic. Qui explica què passa a la Franja en català?

XARXA DE POBLES FRANJOLINS Una vella idea d’articular les comarques franjolines hauria de poder prendre cos, almenys, en l’àmbit cultural i lingüístic que interessa a tot el territori. Com va fer la Xarxa Llull de ciutats valencianes per col·laborar amb els altres territoris de parla catalana quant a cultura mentre el seu govern autonòmic se’n desentenia, una mínima vertebració franjolina ha de ser possible per defensar els drets dels catalanoparlants.

INSTITUT DEL CATALÀ Aquest ens acadèmic, amb totes les salvetats presents, s’hauria de desenvolupar en tot el seu potencial per col·laborar amb l’IEC, com passa actualment amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i ajudar a estudiar a fons la nostra llengua i normalitzar-la a les comarques franjolines. Ben fet, pot ser un referent.

TURISME I SENDERISME Aprofitar aquest sector que sempre interessa a molta gent per fomentar el català a les guies i altres informacions turístiques i xarxa excurssionista de senders. Preservar el patrimoni amb els seu nom original.

XARXA D’INTERCANVIS CULTURALS Aprofitar les relacions històriques amb els pobles i ciutats de la banda catalana de la ratlla per fomentar les visites escolars i d’associacions afins per ajudar-se i conèixer las realitat de cadascú amb el català com a llengua comú.

S’ha de ser conscient que algunes mesures poden semblar inabastables i que cap partit polític porta propostes semblants als seus programes, però la realitat franjolina no ha de fer-nos oblidar que el català és i ha de ser una llengua de trobada i de prestigi, ni més ni menys.

Categories
Opinió

L’opinió del Marcel Pena Zanuy – El patrimoni cultural de Tamarit cau a bocins i no preocupe a ningú

Jota, alfombres, vaquilles… Estos son los temes «culturals» que preocupen als candidats de PSOE, PP, PAR i Vox a l’alcaldia de Tamarit de Llitera, tal com han feit palès en el debat organitzat per Somos Litera Radio. En canvi, menos pareix preocupar-los dos elements que fan de Tamarit lo lloc que avui coneguem i que cauen a bocins, un en sentit figurat i l’altre literalment: el català i el Casc Antic.

Perquè la part vella tamaritana é una autèntica joia que, ben cuidada, atraurie amants de la història i l’arquitectura d’arreu. En esto cas, la degradació i destrucció del patrimoni é evident només caminant per un Casc Antic que, a més a més, està catalogat com a conjunt d’immobles de valor historicoartístic. Una denominació que, per altra banda, no garantís la supervivència de les seues construccions.

Una prova evident d’esta pèrdua històrica é, entre d’altres, l’esfondrament de Casa Berdié, a finals de l’any 2020 i del que va donar fe Guillermo Juberías Gracia en un article p’al número 35 d’Artigrama, la revista del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Saragossa. Casa Berdié, explique Juberías, ere una de les nombroses cases senyorials de Tamarit que s’han vist abandonades durant les últimes dècades, per culpa del despoblament.

«És necessari d’assenyalar com la pèrdua d’esto tipo de construccions conduís a l’aniquilació d’un entramat urbà històric i d’edificacions que constituïssen un document indispensable p’a l’estudi de formes de vida passades», assenyale Juberías al seu treball.

Estes cases pertanyen a particulars que, bé per ragons econòmiques o bé per dixadesa, no se’n fan càrrec d’un manteniment adequat a les necessitats d’uns edificis tan antics. Astí é quan, a parer meu, haurie d’entrar l’Ajuntament i, mitjançant ajudes autonòmiques o provincials, arribar a un acord en ixes famílies per tal que se pugue recuperar una memòria que està caiguent a bocins: rehabilitar els edificis en diners públics a canvi de convertir-los en espais visitables, cedir-los i aprofitar-se d’una rebaixa en els impostos locals… Mil i una idees en les quals s’hauria de començar a treballar antes que sigue tardi.

Però, si parlem de cultura a qualsevol lloc de la Llitera, el tema de la llengua hauria d’aparèixer. En canvi, al pròxim alcalde de Tamarit poc li preocupe que als seus carrers cada vegada se sinte menos català, que la transmissió generacional s’estigue trencant (‘Els usos lingüístics a la Franja, 2014’) o que els forasters no troben una pressió social prou forta com p’a que l’aprenguen, contribuint a la dissolució de la llengua en el seu entorn: menor o igual número de parlants entre més habitants.

Entre les mesures a adoptar hi trobem escoltar la veu ciutadana a través de projectes participatius, consultar el tema en experts, buscar la col·laboració en entitats culturals i científiques… De ben segur que en una mica de voluntat ne podríen eixir moltes. Però la més ràpida i senzilla sirie no canviar de llengua a l’hora de fer actes públics. Per exemple, al Mercat Medieval que s’organitze a la capital lliterana cada any. O algú creu que a l’edat mitjana, a Tamarit, s’hi parlave alguna cosa que no fos català? Un altre gran esdeveniment tamarità é la trobada de màgos de cada mes de març, a la que acudissen artistes de tot arreu, tamé catalanoparlants. Per què no poden fer el seu espectacle en català?

Està molt bé defendre el patrimoni cultural tamarità, alcaldables, com la jota o les alfombres (del maltractament animal n’hauríem de parlar en un altre moment), però per sort ixes expressions avui dia encara tenen salut. En canvi, altre se mos esfumen com l’arena entre els dits. Hi ha quatre anys pel davant p’a posar-li solució.

Categories
Opinió

L’opinió del Marcel Pena Zanuy – Deu anys de la llei del LAPAO i el català a la Franja continue agonitzant

La coneguda com a ‘Ley de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón’ del 2013 és una llei que va nàixer en mala fe. Sempre quedarà a la memòria com la llei que va suprimir el nom de català i aragonès i va substituïir-los per dos llargs eufemismes dels què només recordem els acrònims: LAPAO i LAPAPYP. Uns termes que van entrar a l’imaginari col·lectiu franjolí ara fa deu anys, quan les Corts d’Aragó aprovaven una Llei que no canvie guaire cosa.

El PP i el PAR van alçar molta polseguera en lo seu anticatalanisme, però certament, més enllà de les seues intencions, la Llei de 2013, que va provocar rebuig i befa per parts iguals, no suposave cap gran canvi respecte a la de 2009. La zonificació lingüística se mantenie inalterable, és a dir, los llocs que el 2009 figuraven com a catalanoparlants, el 2013 se mantenien a la «zona oriental»; i per damunt de tot, los seus parlants continuaven sense tindre cap dret.

El resultat potser inesperat és que, tal com es pot apreciar a l’estudi ‘Els usos lingüístics a la Franja’ (2014), mentre la denominació «català» per anomenar la llengua creixie en el període 2004-2014, l’ús social i el coneixement de la llengua ere (i és) cada vegada més baixa.

Sense entrar en la maldestra intenció en la qual van voldre eliminar qualsevol indici de catalanitat en la nostra llengua, la llei del LAPAO i l’actual denominació de «català d’Aragó» tenen una cosa en comú: les dos pretenen posar una frontera inexistent a la llengua. Perquè, filològicament, el ‘català d’Aragó’ no existís. A la Ribagorça i la Llitera se parle un català ribagorçà que no diferís en res en lo de les comarques veïnes de l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà o la Noguera. Lo mateix passe al Baix Cinca i el Matarranya, enquadrats en els subdialectes nord-occidental bàsic i valencià de transició, respectivament, en los llocs del Segrià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta.

Per tant, ara que han passat deu anys i podem veure les coses en més perspectiva, quede clar que el futur del català a la Franja no passe per dir-li d’una o d’altra manera, sinó per, tal com porten al seu títol les lleis de 2009 i 2013, «protegir-lo» i «promocionar-lo» com cal. És a dir, fer-lo necessari. I, per això, l’única solució és canviar l’Estatut aragonès i assegurar la vitalitat del català a la Franja de Ponent fent-lo oficial.